Lluís Calvo

Saragossa, 1963

Bibliografia Premis literaris Amadeu Oller de poesia, 1987: Veïnatge d'hores Miquel Martí i Pol, 1988: A contrallum Premis Literaris de Girona-Miquel de Palol de poesia, 1990: Vida terenal Salvador Espriu de poesia de Calafell, 1991: Jardí d'una ciutat deserta Vila de Vallirana-Josep M. López Picó de poesia, 1995: El món que respirava pels ulls Ciutat de Palma-Joan Alcover de poesia, 1996: L'estret de Bering Maria Mercè Marçal, 2000: Opus spicatum Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona, 2002: El buit i la medusa Llibres publicats Poesia Veïnatge d'hores. Barcelona: El Mall, 1987 A contrallum. Barcelona: Columna, 1989 Vida terrenal. Barcelona: Columna, 1991 Jardí d'una ciutat deserta. Calafell: Ajuntament, 1992 La llunyania. Barcelona: Quaderns Crema, 1993 El món que respirava pels ulls. Barcelona: Columna, 1996 L'estret de Bering. Barcelona: Edicions 62, 1997 Opus spicatum. Lleida: Pagès, 2000 Omissió: l'u de la u. Gaüses (Vilopriu): Llibres del Segle, 2001 El buit i la medusa. Barcelona. Barcelona: Proa, 2002 La tirania del discurs: protoversos i electropoemes. Lleida: Pagès, 2003

Selecció de poemes El gat de Schrödinger (El buit i la medusa, 2002) A l'Arnau Pons, que m'ha suggerit de posar-lo aquí… A la mà, la moneda rellu com un vi jove: el destí fortuït, llançat a cara o creu, fa tombarelles d’or en l’aire immòbil i cau, precís, en el palmell obert. En aturar-se el vol observes, fixament, l’objecte indòmit. El bust sever ben clar t’ho diu: és cara. Girada a l’inrevés, en un altre univers, una perfecta rèplica de tu en veu també la creu i en tempta, juganera, la dringada. Mentrestant, a uns pocs passos -resseguint l’emparrat somnolent d’un antic casalot de cendrosos suburbis-, un gat passeja a prop d’un mur on uns quants homes, baladrers, engeguen perdigons a les formes esquives. Tot just llavors, en ressonar els trets, sota els evònims foscos i embullats que oculten una pèrgola escapçada, un doble teu percep el gat estès i un altre, abstret, en guaita les set vides. Moneda i animal: excuses per recloure, ambiguament, el món: allò que arriba al vol, allò que fuig i torna. Resta, però, un enigma irresolt: ¿qui és, a la fi, l’observador verídic? ¿Aquell que veu la cara o veu la creu? ¿Aquell que observa el gat o en sotja les despulles? Tots quatre, versemblants, existeixen alhora. I, evasius, sense pausa, es desdoblen en fets. Acreix-los, doncs, en tu. I multiplica’ls. En copsaràs, com un mirall que et calca, la infinitud del que ets. A la impensada (La tirania del discurs, 2003) La ment s’enlaira en cims de somni i de safir, eteri estrep i roca, topazi i cos en flama del símbol soterrat que, fugisser, apama la solitud del cigne, la bala sense tir. Gegant o cos eixorc, com roda sense gir, el pensament s’acreix en la infinita trama que endevina el no-res amb ombres de proclama i apaivaga la mort en el darrer sospir. El món s’encega, adust, en un mirall de cendra que amb somnis dilueix el rostre i el batec: el foc i la buidor, el cor i el gest d’aprendre allò que ja ha fugit en dir-ne el nom rebec. Car res no és sòlid ni ert, ans faula vana i tendra: besllum, presagi i crit; miratge, brisa o frec. Crònica de successos (La tirania del discurs, 2003) Tothom té una ombra que és lletja i va descalça, una ombra on hi creixen males herbes i on els poemes floreixen com les herbes roqueres que provoquen al·lèrgies a desdir. En podríem dir l’altra cara de nosaltres mateixos: l’abisme obscur on la profunditat, ronyosa i malgirbada, s’estén en suburbis insolents o, en l’altre extrem, la gepa immensa que reclou, al seu dedins, allò que cal tapar sota una tona de ciment. Al capdavall, en el resum més escarit, tots ocultem un ciutadà que, en cometre un crim sagnant, el veïns titllen, consternats, d’absolutament normal. Hi ha, per tant, la visió de qui veu i hi ha, també, la cara oculta que veu en no veure-hi res. Tots som la mateixa persona situada en un llindar o en un altre: pressió atàvica del macaco malforjat o cigne renascut entre cants i miratges. Tot depèn, però, d’una actualització o d’una altra; més ben dit: del fet de gratar el cràter del volcà o, altrament, de deixar-lo adormit per sempre més. Hi ha, però, persones que encara creuen en la identitat unívoca i resplendent. Subjectes que parlen de criteris ferms i de personalitats estables, de coherències esplèndides i de virtuts mantingudes al llarg del temps. Individus que mai no surten, ni per remei, a les cròniques negres. I que, per això mateix, m’inspiren un temor irracional.