poesia a Sant Cugat 2002
poesia a Sant Cugat   Inici  | Programa d'actes |   Poetes  |   Enllaços  |   Contacte  |   Crèdits  
 
poesia a Sant Cugat

 

  Poetes
  ·
 

 


 
     
  Mossèn Jacint Verdaguer
  Folgueroles, 1845- Vallvidrera, 1902

Pàtria (1888)
Edició de Narcís Garolera
(Edicions de 1984, 2002)

Cançó del raier
 

  • Só fill del Noguera
    dins un rai nasquí;
    ma esposa és raiera,
    raier vull morir.

Lo bon temps del fadrinatge
lo passí fent de cuer,
mes com tinc seny i coratge
prompte em feren davanter.
D'eix cavall de la riera
prenc la brida barroera,
i als torrents i a la ribera
vaig dient: "¡Pas al raier!"

Des del marge el rai cordejo
si li costa de passar,
pels congostos barranquejo
com serpent pel pedregar.
Quan per una ensopegada
s'esdevé una embarrassada,
dono al rai una girada
que el fustam torna a aviar.

De cinc trams los rais avio
de la Pobla a Balaguer,
los empenc i los arrio
com sa rua el traginer.
Tot sovint lo rai s'apunta;
¡quin treball si es desconjunta,
trabucant a aquell que el munta
com cavall al cavaller!

Un matí la gent d'Esterri
m'alça el coure tot cridant
que m'enduia cap a Gerri
lo feixuc Mall de Rotlan.
Jo, veient que al meu darrera
la vall tota s'esparvera,
part damunt de la ribera
lo llancí del rai estant.

De les bigues que he enraiades
se'n farien galions,
galions per les armades
de deu regnes i nacions;
pins i faigs duc cada dia,
d'avetars no en deixaria,
fins i tot enraiaria
les muntanyes a crostons.

Tot baixant rais a la plana,
cinquanta anys hi he baixat,
que és un rai la vida humana,
ne té deu cada tramat;
i davalla fugitiva
rodolant de riba en riba
fins que al mar sens vora arriba
de la fonda eternitat.
 

L'emigrant

  • Dolça Catalunya,
    pàtria del meu cor,
    quan de tu s'allunya
    d'enyorança es mor.

                            I

Hermosa vall, bressol de ma infantesa,
    blanc Pirineu,
màrgens i rius, ermita al cel suspesa,
    ¡per sempre adéu!
Arpes del bosc, pinsans i caderneres,
    cantau, cantau,
jo dic plorant a boscos i riberes:
    ¡adéu-siau!

                            II

¿On trobaré tos sanitosos climes,
    ton cel daurat?;
mes ai, mes ai, ¿on trobaré tes cimes,
    bell Montserrat?
Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,
    ta hermosa seu,
ni eixos turons, joiells de la corona
    que et posà Déu.

                           III

Adéu, germans; adéu-siau, mon pare,
    ¡no us veure més!
¡Oh, si al fossar on jau ma dolça mare
    jo el llit tingués!
¡Oh mariners, lo vent que me'n desterra
    que em fa sofrir!
Estic malalt, mes, ¡ai!, ¡tornau-me a terra,
    que hi vull morir!
 

Les barres de sang

Dins son palau de Valldaura
trist està Jofre el Pelós
mirant son escut que penja
d'un feix de llances i estocs.
Los cavallers ja li diuen:
-¿De què estau tan neguitós?
-De veure ma adarga llisa
com un llibre sense mots.
-Llisa n'és la vostra adarga,
mes té el camp de plata i or.
-Bé té el camp d'or i de plata,
mes és un camp sense flors.-
Mentre diu eixes paraules
una carta n'ha desclòs;
la lletra n'és del gran Carles,
lo segell, d'emperador:
"Los normands entren a França;
ajudau-me, el meu nebot,
que si vós me dau ajuda
cada braç valdrà per dos."
Quan les lletres són llegides,
-Cavallers, anem-hi tots.-
Ja es cobreix de fina malla,
ja se'n calça els esperons,
ja se'n volen cap a França,
bon camí que Déu nos dó.
Quan lo camí se'ls acaba,
se'ls comença el treball fort.
Carles Calvo està en batalla
i els normands li prenen lloc,
com un mur de ferro verge
avançant cap a migjorn;
ragen sang destrals i llances,
les ballestes ragen foc.
A la primera envestida
lo mur de ferro se romp;
los normands van de recules
per escapar de la mort.
A la segona envestida
no se'n veia cap enlloc.
Los francesos demanaven:
-¿Qui és aqueix batallador?
-Lo comte de Barcelona,
lo comte Jofre el Pelós.-
La darrera de les fletxes
l'ha ferit a prop del cor.
Ja l'en entren a una tenda
que prengué als normands traidors;
lo primer que l'hi visita
n'és Carles emperador.
Carles mira ses ferides,
ses armes mira el Pelós;
tot mirant les seves armes
sospirava de tristor.
-No sospireu, lo bon comte,
mon metge arriba tantost.
-De les nafres, no me'n sento,
sols me sento de l'honor,
puix en lo camp de la guerra
per mon escut no hi ha flors.
-Si el teu escut n'està sense,
ton pit n'està vermellós.-
Posa els dits en la ferida,
los passa per l'escut d'or.
Si el comte Jofre plorava,
encara plora més fort,
mes ses llàgrimes de pena
ja són llàgrimes de goig.
-Grans mercès, lo rei de França,
grans mercès, l'emperador.
Si no puc tornar a veure-us,
Catalunya i Aragó,
est testament vos envio
escrit amb sang de mon cor;
graveu-lo en totes mes torres,
brodeu-lo en tots mos penons,
i porteu les quatre barres
a les quatre parts del món.-
Oh soca de nostres comtes,
Déu no et vol arrancar, no;
de les barres catalanes
tu en seràs lo portador:
grans províncies les esperen
per gravar-les en son front,
los espanyols en ses armes,
los catalans en son cor.
 

Don Jaume en Sant Jeroni

Per veure bé Catalunya,
Jaume primer d'Aragó
puja al cim de Sant Jeroni
a l'hora en què hi surt lo sol:
¡quin pedestal per l'estàtua!,
¡pel gegant quin marador!
Les àligues que hi niaven
al capdamunt li fan lloc;
sols lo cel miraven elles,
ell mira la terra i tot;
¡que gran li sembla i que hermosa,
l'estimada del seu cor!
Té en son cel aucells i àngels,
en sos camps vèrgens i flors,
en sos aplecs l'alegria,
en ses famílies l'amor;
té guerrers en ses muralles,
naus veleres en sos ports,
naus de pau i naus de guerra
frisoses de pendre el vol.
Les ones besen ses plantes,
l'estrella besa son front
sota un cel d'ales immenses
que és son real pavelló.
En son trono de muntanyes
té el Pirineu per redós,
per coixí verdosos boscos,
per catifa prats de flors
per on juguen i s'escorren
rieres i rierons,
com per un camp d'esmaragdes
anguiles de plata i or.
Del Llobregat veu les ribes,
les marjades del Besòs
que coneix per les arbredes
com les roses per l'olor.
Los vilatges a llur vora
semblen ramats de moltons
que, abeurant-s'hi a la vesprada,
hi esperen la llum del jorn.
Llena li parla de Lleida
que el graner de Roma fou;
Albiol, de Tarragona,
tan antiga com lo món;
Puigmal, de dues Cerdanyes,
talment dos cistells de flors;
Montseny, de Vic i Girona;
Albera, del Rosselló;
Cardona, de ses salines;
Urgell, de ses messes d'or;
Montjuïc, de Barcelona,
la que estima més que tot.
Tot mirant a Catalunya
s'ha sentit robar lo cor:
-¿Què puc fer per ma estimada?
-va dient tot amorós-;
si del cel vol una estrella,
des d'ací l'abasto jo.
-No vol del cel una estrella
-una veu dolça respon-;
la més bella que hi havia
se li és posada al front.
Torna-li dues germanes
que prengué el moro traidor,
l'una anant a collir perles
vora la mar de Montgó,
l'altra nedant entre els cisnes
prop d'on volava el voltor.-
Ell gira els ulls a Mallorca,
l'obira com un colom,
nedant entre cel i aigua,
vestida d'un raig de sol;
a València no l'obira,
mes obira sos turons,
que de l'hort de la sultana
són muralla i miradors.
Se n'arranca de l'espasa
i aixeca sa veu de tro:
-¿Germanes de Catalunya,
i encara porteu lo jou?
Rei moro que les tens preses,
jo et vull veure a mos genolls.-
Si l'obirassen los moros,
les deixarien de por,
com deixaren Catalunya
quan, d'Otger entre els lleons,
Rotland los tirà la maça
des del cim de Canigó.
Quan torna els ulls a la serra,
cerca aquell que li ha respost;
dintre l'ermita més alta
té la Verge un altar d'or,
no hi ha ningú en la capella
i ella té el llavi desclòs.
Posant a sos peus l'espasa,
cau en terra de genolls:
-A rescatar les catives,
Maria, guiau-me Vós;
a mon pit donau coratge,
a mon braç força i braó,
i si al pujar a la serra
'vui me deien rei hermós,
quan tornaré a visitar-vos
¡me diran Conqueridor!


 
 
 Pàgina web de poesia a Sant Cugat
©2002
 nopotsermentida