Selecció de poemes

Poc, però esperes;
sempre hi ha algun dia
que esperes que et recolliran,
i que plegats anireu a sopar, fins tard,
i que a l´últim potser us estimareu i tot,
tot amb aquella alegria
que dóna el veure´s poc...
Però no és així: no arriba
ningú ja fa dies, i decideixes, sí,
sempre decideixes que l´esperar
s´ha acabat,
i passa que l´esperar
precisament, mai no s´acaba...
I per això, per això jeuen
al teu fons decebudes les paraules.

A l´últim (un passeig per la fosca havia desvetllat
tals pensaments), la mà no afavoreix sinó el silenci,
el silenci ardu de les coses i les paraules.
A fora, els llums del parc de ningú són ja recer:
passa un vent fred que s´endú fulles i records...
 

Fragilitat

Dues copes no del tot buides
però desemparades en ple matí,
assenyalen un final, un inici i un dubte.
Ens havíem conegut aquell mateix vespre;
vam anar saltant d´un bar a l´altre
pels freds carrers de la ciutat nevada,
i en volubles converses entre gent i més gent
vam saber acostar-nos amb perícia i astúcia...
Després, a casa, dues copes
abandonades davant d´un sofà
ens mostrarien l´últim preàmbul
abans de començar la nit
i ser definitivament engolits pel tacte.
Però quan, eufòric, el matí següent
netejava les copes i me´n lliscava una
i veia estupefacte el seu immediat esbocinament,
no vaig poder sinó dubtar de tot
i adonar-me de l´extrema incertesa
de certes coses:
massa urgència ens mou a acostar-nos
com per acollir en les nostres mans
la finesa del cristall, la fragilitat de l´amor.
 

Carnaval

Mentre estranya s´enretira la nit
i s´allunya la gatzara pels carrers
i la ciutat es buida
i torna a ser ella mateixa
-deserta, tancada, silenciosa-
ens va envaint a poc a poc la por,
la temença d´estar perdent la vida
-com si ens fugís, un cop més, de les mans-
però potser allò que ens espaordeix
no sigui sinó la por, la temença
de tornar a ser altre cop també,
com la ciutat, nosaltres mateixos,
deserts, tancats, silenciosos,
definitivament aïllats en la nostra penúria.