| Delimitació
de camp No sé com és en altres, ni és
fàcil indagar-ho.
Caldrien aptituds que em són alienes
i una atenció tenaç, meticulosa.
Quant a mi,
presoner dels meus hàbits
–destí o càrcer a mitges consentida-
i d’uns instints rebecs, contradictoris,
el que no sóc estime:
la gràcia deseixida, involuntària,
la pròdiga alegria que subjuga,
o el valor generós.
De vegades un
rostre, una cadència,
un fràgil equilibri que s’encarna
en moviment o en riure,
com un castell de focs amable i instantani,
em fan concebre una esperança humana,
benignament feliç, de gentilesa.
O també el goig d’una conversa grata,
un contrast d’opinions que saben acordar-se,
diversament comunes, com un càntic.
Són eixos rars
moments
que deixen una ànsia difícil de dissoldre
en el record, després, com la marea abandona
–amb tot de deixes peregrines per
l’arena-
una vaga curiositat aventurera.
En l’amor al principi. En un grapat
d’instants
fora del temps.
De vegades
admire aquests besllums,
però no m’hi barrege.
Procure satisfer necessitats comunes
i ajustar-me a les normes de la ciutadania.
Defense uns interessos que malde per fer propis.
Dels altres, no en sé res. Tampoc no en parle.
Confessió
d’Ulm
Uns ulls humits
no expliquen una vida.
Sols la contenen.
Vidre
Un vers no és
una treva.
Intenta ser oratge, o clevill, o drecera,
o es cargola en un deler de vidre
que les paraules no saben contenir
però no és una treva.
En eixe joc tot
s’aposta sencer,
fins l’esperança,
i valen igualment
el vers que no has escrit
i aquest que ara creus teu,
perquè, a la fi, l’únic balanç és
pèrdua.
Almenys això ho
tenen en comú
la vida i el poema.
Es juga per no-res
en canvi de no-res
a tota ultrança.
I no hi ha cap respir
ni tan sols a saber-ho, mentrestant.
No ho oblides:
aquest vers no és cap treva tampoc.
Escriu-lo, doncs, així.
I encara que ells ignoren
les regles i l’aspresa
del joc de les paraules i el silenci,
procura no fer trampes
i deixa’l acabar en la ruïna.
El que importa
és que, els talls, els faça nets.
|
