Poesia a Sant Cugat 2004


 

 
 

Inici  | Programa d'actes |   Poetes  |   Enllaços  |   Contacte  |   Crèdits  

 
 
   





 
         
 
         

Olga Xirinacs
(Tarragona, 1936)

 
         
   


  Llibres de poesia

- Botons de tiges grises. Barcelona: Proa, 1977
- Clau de blau. Tarragona: Institut d'Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer, 1978
- Llençol de noces. Barcelona: Proa, 1979
- Preparo el te sota palmeres roges. Barcelona: Vosgos, 1980
- Marina. Barcelona: Empúries, 1986
- Llavis que dansen. Barcelona: Proa, 1987
- La pluja sobre els palaus. Barcelona: Proa, 1990
- La muralla. Barcelona: Columna, 1993
- Cavall de mar/Marina. Barcelona: Barcanova, 1998
- Grills de mandarina. Lleida: Pagès editors, 2004

 
Selecció de poemes

Ho diu la Bíblia i no és mentida

Muralla endins hi ha un bar de putes,
muralla amunt hi ha deu canonges.
Les unes van de nit
i els altres van de dia,
tots plegats fan el cicle del temps.
Acompleixen les hores i els ritus
al so vibrant de la Capona,
que batalla per bons i dolents,
tal com està manat des dels rellotges públics.
Tots i totes s'afanyen per la vida
celestial i carnal,
potser les unes més que els altres,
és cosa de l'ofici, prou sabuda.
De tard en tard, recordo aquella dita subversiva
i em pregunto, sabent que la resposta ja està escrita:
¿Qui arribarà primer
a la terra promesa?
 
 

El cranc

La Marina juga al sol
amb la closca d’un cargol;
s’ha volgut tombar d’esquena
i troba un cranc a l’arena.
El cranc és petit,
li puja al dit
li passa pel nas,
li baixa pel braç
el cranc s’ha espantat
i ja s’ha amagat.
 
 

La muralla

    *

La casa a la muralla és un fetus de pedra.
L'entrada és de rajola, fresca,
d'aspidistra n'hi havia hagut sempre,
conventual, severa, amb arrogància notarial.
Hi ha una escala amb miralls, estreta i fosca
i a dalt els dormitoris amb vànoves de seda carmesí
i balcons amb cortines vermelles.
La pica d'aigua és de marbre esgrogueït, antiga,
i a les finestres hi ha muntants de fusta
amb motllures corcades.
Dalt de tot hi ha un jardí
amb baladres, troanes i palmeres,
des d'on es veu el mar i la ciutat,
tot en ordre: és un jardí de guaita
sobre la pau dels morts.

Un temps va ser casa de putes.
La mestressa portava permanent i rebia els clients
cordant-se la bata de seda blau cel,
regal d'un mariner xinès, esmolat com un fus.
Bevien conyac de garrafa
i sortien al jardí a prendre la fresca.
Era fosc sobre les pedres romanes
i algú orinava daltabaix,
com l'antic sentinella de ronda,
sempre s'havia fet així, i ningú no es pensava
profanar les grandeses de l'imperi.
complien, i això és tot.
 

    *

A la taula del bar, la dona desplega un mapa
i amb l'ungla de porcellana assenyala un punt.
El mapa està gastat pels plecs, s'hauria dit
que la dona ha viatjat molt,
i no ha fet sinó Càceres, València i Tarragona,
que és prou, segons es miri, per una puta de províncies.
A la dona els ulls se li mengen la cara
com plats de tinta i ressegueix el mapa.
Sona la Capona més amunt del bar
i la dona, acostant-se a l'home que beu,
mostra l'escot amarat de Poison de Dior.
Clava l'ungla a Amsterdam,
punt fulgurant a la ruta dels seus somnis:
Vull ser una puta de vitrina, diu,
i l'home, somrient, li plega el mapa.

 
 
 
 
 
 
 

 © Marc Masdeu  2004