Poesia a Sant Cugat 2004


 

 
 

Inici  | Programa d'actes |   Poetes  |   Enllaços  |   Contacte  |   Crèdits  

 
 
   





 
         
 
         

Enric Virgili
(Barcelona, 1965)

 
         
   


  Llibres de poesia

- Mamut. Barcelona: Edicions 62-Empúries, 2004
 
 
Selecció de poemes

(de la part I)

Quan em diuen que sóc tou
sec i faig posat d'estàtua.


No em toquis amb tant de compte
que no em vull tornar de vidre!


Deixo fer a les meves cames
coses rares i exquisides.


Tu m'ensenyes la peülla
i jo et mostro el meu carpó.


Acumulo molta llenya
dintre meu, pels dies freds.


Ostento la meva forma
i un hàbit crepuscular.


Em refio dels meus peus
però em vigilo les mans.


Tinc el cap sobre l'espatlla.
Té una cara i un clatell.


El clatell s'ha engelosit
i exigeix tracte de cara!


Trobo que els braços m'oscil·len
a banda i banda del pit.


Tinc els dits plens de falanges,
però sóc tímid i esquifit.


Se'm trabuquen les idees
quan em tiben els pectinis.


Entre els genolls i els turmells
duc unes garres esveltes
ben ocultes i abrigades.


Ara fruito amb el bon temps
i em panseixo a la tardor.
He arrelat en el meu cos.


Tot em va massa balder:
em sento com un batall
percudint les circumstàncies.


No t'ho sembla però sóc jo
amb aparença d'enclusa.


No mantinc cap discrepància:
nedo en una bassa d'oli.
De moment. Però ja s'acaba.
 

Al final m'he decidit
a endreçar-me la memòria.


-He esporgat unes idees
que tenia mig pansides.
-I les altres com s'ho han pres?
-Aplaudien sense ganes.


He vingut a aquesta vida
amb un propòsit secret
que a poc a poc he oblidat.
Ara estic obert a tot.


M'he topat amb un motiu
mentre envellia dempeus.


Arrapa't al meu motiu,
que té la pell molt gruixuda.
El teu ja es veu que s'esquinça.


Visc tot sol amb un motiu
i unes quantes circumstàncies.


Sóc atroç, t'ho reconec,
però tinc autoimmunitat.


-Tens algun avalador?
-La Divina Providència.


Només em queda el cafè.
Tota la resta és traïció.


No em llanceu dins dels paisatges,
que m'hi perdo com un bri.


Ja no penso canviar més:
vull ser un home de granit.


Abans de l'adolescència
ja m'havia decidit.
Després he rectificat.


M'han crescut les contingències
i ara ja no em reconec.


He observat les compulsions
que habitaven dintre meu
tant d'a prop que ja no gosen
retorçar-me l'espinada.


El teu cas és ben estrany:
em sembla que ets jo mateix.


-Qui ets, tu o tu mateix?
-Pensava que em coneixies!


He tingut una aventura
vergonyosa, amb mi mateix,
i voldria sublimar-la.


He sortit de mi mateix
perquè em volia distreure.


Et presento a mi mateix.
Tu què creus? Fem l'un per l'altre?


M'allunyo de mi mateix
una estona, però ara torno.


-Què farem amb mi mateix?
-Farem com si no existís.


Imitant-me a mi mateix
he arribat fins on sóc ara.


Ja no parlo amb mi mateix,
perquè se'm feia pesat.


No creia que m'enganyés
i molt menys amb mi mateix!


M'he allunyat de mi mateix
molt civilitzadament.


M'he trobat a mi mateix
i ens hem fet una abraçada.


M'he tancat amb mi mateix,
tots dos sols. Veurem què passa.
 
 
No m'explico a mi mateix
res que pugui comprometre'm.


He fugit de mi mateix
perquè no ho veia gens clar.


-No m'entenc amb mi mateix.
Tu què en penses? -Abandona't.


Estic tip de rebre ordres
provinents de mi mateix.


M'ho vaig dir a mi mateix
com si fos un gran secret.


He vingut amb mi mateix:
no gosava venir sol.


Et proposo a mi mateix
per si vols substituir-me.


No ho puc fer, perquè em vigilo.
Esperarem que m'adormi.


No duc sorra a les butxaques
ni un bri d'herba en els cabells.
M'he tornat insubstancial.


Apadrina'm si et va bé
I, si no, dóna'm per mort.
Ja em diràs alguna cosa.


Tinc una estona i un lloc.
Em disposo a ser feliç.


M'he despertat sense aspecte
i he sortit a donar un volt,
tènue i lleuger com un aire.


Ja no visc en una casa:
dormo al ras com un mamut.


Construiré el meu palau
al mig d'aquesta eixorquia.
Sota l'ègida del bisbe.


He decidit fer-me vell:
fa massa temps que sóc jove.


El meu aspecte geròntic
no m'acaba de convèncer:
no hi veig prou decrepitud!


Quan tinc fam de senectut
faig constar que no sóc jove,
amb un esquerdill de veu.


M'acosto a les més robustes
perquè em portin de bracet.


-Sóc un home arborescent.
-Jo, una dona arboricida.


Fixa't com visc: amb el cos
travesso les circumstàncies.


Sento soroll de fenòmens
i observo que el món rutila.


No voldria molestar.
He sortit a donar un volt.
Ara me'n torno al no-res.
 
 

(de la part IV)

Pren un cafè a la terrassa
i escruta el fons dels paisatges
per si veus venir un poeta.
 

Va allunyar-se dels humans
caminant com un poeta.
 

Com que ningú no el mirava
va fer cara de poeta
davant mateix d'un paisatge.
 

S'ha girat sobtadament
però massa tard: tots hem vist
que es convertia en poeta.
 

Mentre anava passejant
m'he convertit en poeta.
 

Vaig caure en la poesia
mentre feia capgirells
davant mateix dels consogres.
 

He tingut un somni estrany:
tenia mans de poeta,
i pentenill de canonge!
 

Confesso que sóc poeta.
Us demano pietat.
 

Poso el cel per testimoni
que els indrets m'han rebutjat
només perquè sóc poeta.
 

He vingut fet un poeta
i disposat a emmudir.
 

La teva obra ha madurat
dintre el teu cos de poeta.
 

No versifiquis tan ràpid
que diftongues com un pobre!
 

Què n'has fet d'aquells hiats
que ennoblien els teus versos?
 

Jo m'esperava de tu
una vèrbola simfònica,
no unes queixes sense ritme!
 

El teu vers ja no s'estila:
ara toca ser confús!
 

No t'ho dic com a poeta,
només et parlo amb el cos.


Et parlo com a poeta.
Oblida-te'n, del meu cos.
 

Vine amb mi cap a l'elit,
on tot és més divertit!
 

-Aquest poeta és poeta.
-I aquell poeta? -També.
 

-Aquest poeta és poeta?
-No, només fa poesia.
 

-Aquest poeta no escriu?
-No hi perd el temps: és poeta!
 

-Aquell poeta, què diu?
-No diu res: fa poesia.
 

-Aquest poeta està viu!
-Però no la seva poesia!
 

Ha recaigut altre cop:
ara torna a ser poeta.
 

Aquest home versifica
amb la mà de l'escriptura!
 

He vist un poeta sobri
enfilat en una escala
i declamant a mà alçada
sobre no sé què del viure.
 

En un jardí abandonat
vaig trobar-me una desferra
de poeta, mig colgada,
que encara xiuxiuejava
versos de ritmes pausats.
 

Vaig veure un poeta viu
envoltat de circumstàncies.
 

Assegut sembla un poeta.
Acostem-nos i veurem.
 

El meu home fa poemes
però ja no fa poesia.
 

-El meu marit vol ser bisbe!
-Pitjor el meu: vol ser poeta!
 

Va perpetrar el seu poema
davant mateix d'una alzina.
 

Et presento aquest poeta:
és un poeta fecund.
 

Aquest poeta és eixorc,
i odia la poesia.
 

Aquest poeta és immund,
però els seus poemes rutilen!
 

És un poeta confés:
ja fa temps que versifica.
 

Aquest poeta no és mut:
és un poeta molt tènue.
Declama un vers inoïble,
exclusivament mental
i extraordinàriament tendre!
 

M'agrada la poesia
d'aquell poeta femella.
 

Era un poeta teòric:
no es rebaixava a fer versos.
 

Hi ha un pòsit d'humanitat
en la seva poesia.
 

He fet una antologia
de poetes resoluts.
Ara en faig una d'insípids.
 

Caminava amb peus de porc
com si ja no fos poeta.
 

Ara ja no sóc poeta:
m'han rescindit la franquícia.

-No consta com a "poeta".
-Pot ser que ja no exerceixi.
 

Vaig ser poeta precoç,
després poeta madur,
i ara poeta senil.
Prepareu-me un homenatge.
 

Tinc tendència a ser poeta
però prefereixo ser bisbe.
 

No volia ser poeta:
s'estimava més ser bisbe.
 

Ha fet un gest de poeta
i una mirada de bisbe.
 

 
 
 
 
 
 
 

 © Marc Masdeu  2004