Ai, que cardat estic a la meva
pelada, sorollosa, tan pol·luïda terra,
i com m’agradaria de fotre’n el camp formigó enllà,
on ens venen que la gent és rossa natural
i silenciosa –o negra, catxes, rítmica i aeròbica-,
en qualsevol cas, milionària, benfollada i feliç!
Aleshores, a l’excusat, els polls ressuscitats grallarien,
llufant-s’hi: “Com la titola deixa el cony sense escorre’s,
així el fals aturat abandona els avantatges de les lletres del Golf GTI”,
mentre jo, ja tot just davant del duty free,
trauria les aspirines per espolsar-me
d’un cop l’asfalt i la bilingüe petja
d’aquest meu mefític poble de capellans, caixers i fills de puta.
Però jo també fumo molt i m’esforço a recuperar seixanta
pulsacions un minut després de cascar-me-la,
i ja es veu, doncs, que no aniria gaire lluny,
mal que sigui per restar aquí amargant-me
–i amargant tothom qui pugui- fins a la mort.
Car, què hi farem, jo també em crec més llest que ningú
i munyo a més amb una
ferotge avarícia petanera
aquesta meva –que ja els hi regalo- ridícula, analfabeta,
esportista, halitòsica i cel·lulítica,
desforestada, venuda, dissenyada pàtria.
 

Contra Encensos i Espelmes

Quina l’excusa, quina la quimera
d’un món, de quina experiència fàtua,
inventada o pretesa, per apartar la mirada
cap a nobles llunyanies emboirades
de l’ull de pus, de la llaga que sagna,
la processó d’insectes, d’ebrietats crucials,
de la nàusea que tan sols és sublim si tu vols,
si no defuges l’àcid tremolor dels contorns,
de l’horror que ho és perquè instrueix,
aquest és l’argument de tota la fuga.
No sé per què te n’ets de penedir.
                                                   Fes-ne
un altar, enflora’l cada dia, cretí, carrega-la
de voris corcats i perfums, pela-te-la
sense amargar-te’n, a la salut
d’aquell jove amatent que no vas saber ser.
 

Adrasteu

També d’altres cops, però mai com avui,
a la platja, la meravella de l’estranyesa
de ser rebut com un de més entre la gent,
els amics, les famílies al sol, les criatures,
cridaners, cadascú a la seva manera
solitari, però tots veïns, acceptats els uns als altres.
Em pregunto, pensant tot el que estic pensant,
com és que no es giren d’un rampell, com és
que em passen pel costat sense ni un gest
d’horror ni de defensa. Ai,
si sabessin què vull, què temo, què sóc,
a tots alhora enllà els empentaria el pànic
a fugir del meu costat igual que es fuig
del pitjor que es pot trobar enlloc del món.