Poesia a Sant Cugat 2004


 

 
 

Inici  | Programa d'actes |   Poetes  |   Enllaços  |   Contacte  |   Crèdits  

 
 
   





 
         
 
         

Miquel de Palol
(Barcelona, 1953)

 
         
   


  Llibres de poesia

  • Lotus (1a part). Barcelona: Revista Serra d'Or, 1972
  • Lotus (2a part). Girona: El Pont, 1973
  • Delta. Barcelona: El Mall, 1973
  • Llet i Vi. Barcelona: l'autor, 1974
  • Arxiu de Poemes Independents. Barcelona: Pòrtic, 1975
  • L'Aneguet Lleig. Barcelona: l'autor, 1977
  • Quan?. Barcelona: Proa, 1979
  • Encara Mor Aquella Primavera. Barcelona: El Mall, 1981
  • Salamó. Palma de Mallorca: Tafal, 1981
  • Rapsòdies de Montcada. València: El Cingle, 1982
  • El Porxo de les Mirades. Barcelona: Proa, 1983
  • El Viatge Misteriós. Barcelona: Taller de Picasso, 1983
  • Indiferència. Barcelona: Proa, 1986
  • La Nit Italiana. València: Gregal, 1986
  • Quintern. Màlaga: Ángel Caffarena, 1992
  • Estudis en menor. Palma de Mallorca: El Cantor, 1995
  • El Sol i la Mort. Barcelona: Proa, 1996
  • Gralles al Galliner. Barcelona: Proa, 1996
  • Nocturns. Barcelona: Columna, 2003


    Selecció de poemes

    Assaig de Palla a l’Urinari

    Ai, que cardat estic a la meva
    pelada, sorollosa, tan pol·luïda terra,
    i com m’agradaria de fotre’n el camp formigó enllà,
    on ens venen que la gent és rossa natural
    i silenciosa –o negra, catxes, rítmica i aeròbica-,
    en qualsevol cas, milionària, benfollada i feliç!
    Aleshores, a l’excusat, els polls ressuscitats grallarien,
    llufant-s’hi: “Com la titola deixa el cony sense escorre’s,
    així el fals aturat abandona els avantatges de les lletres del Golf GTI”,
    mentre jo, ja tot just davant del duty free,
    trauria les aspirines per espolsar-me
    d’un cop l’asfalt i la bilingüe petja
    d’aquest meu mefític poble de capellans, caixers i fills de puta.
    Però jo també fumo molt i m’esforço a recuperar seixanta
    pulsacions un minut després de cascar-me-la,
    i ja es veu, doncs, que no aniria gaire lluny,
    mal que sigui per restar aquí amargant-me
    –i amargant tothom qui pugui- fins a la mort.
    Car, què hi farem, jo també em crec més llest que ningú
    i munyo a més amb una
    ferotge avarícia petanera
    aquesta meva –que ja els hi regalo- ridícula, analfabeta,
    esportista, halitòsica i cel·lulítica,
    desforestada, venuda, dissenyada pàtria.
     

    Contra Encensos i Espelmes

    Quina l’excusa, quina la quimera
    d’un món, de quina experiència fàtua,
    inventada o pretesa, per apartar la mirada
    cap a nobles llunyanies emboirades
    de l’ull de pus, de la llaga que sagna,
    la processó d’insectes, d’ebrietats crucials,
    de la nàusea que tan sols és sublim si tu vols,
    si no defuges l’àcid tremolor dels contorns,
    de l’horror que ho és perquè instrueix,
    aquest és l’argument de tota la fuga.
    No sé per què te n’ets de penedir.
                                                       Fes-ne
    un altar, enflora’l cada dia, cretí, carrega-la
    de voris corcats i perfums, pela-te-la
    sense amargar-te’n, a la salut
    d’aquell jove amatent que no vas saber ser.
     

    Adrasteu

    També d’altres cops, però mai com avui,
    a la platja, la meravella de l’estranyesa
    de ser rebut com un de més entre la gent,
    els amics, les famílies al sol, les criatures,
    cridaners, cadascú a la seva manera
    solitari, però tots veïns, acceptats els uns als altres.
    Em pregunto, pensant tot el que estic pensant,
    com és que no es giren d’un rampell, com és
    que em passen pel costat sense ni un gest
    d’horror ni de defensa. Ai,
    si sabessin què vull, què temo, què sóc,
    a tots alhora enllà els empentaria el pànic
    a fugir del meu costat igual que es fuig
    del pitjor que es pot trobar enlloc del món.

  •  
     
     
     
     
     
     

     © Marc Masdeu  2004