Monstres

Mentre dorms, jo parlo amb els monstres,
ombres deformes sobre la paret
de color d’os que em diuen
que res no em correspon sinó silenci,

la sordesa de roques contra el mar,
magnoliers sota el gebre mut de la matinada,
vent que sacseja els arbres
i com paper de vidre em llima les costelles.

Un escarbat viu en el meu cor.

I llavors et despertes,
encens el llum i encens les flors i el mar,
pares el vent, adorms els arbres, callen
les ombres esvaïdes.

I el temps és una poma.
 
 

Biografia

Si digués temps,
diria aigua
i l'olor de diumenge en la pell d'un infant,
i hivern, si digués temps jo diria hivern,
el gas de l'hivern a la casa abans d'anar a dormir.

Si digués records,
diria que fan com mosquits en una samarreta groga,
com astres atrapats, crostons de pa ressec a les butsaques de la bata estampada de la padrina.

Si digués infantesa,
diria sol i boira
-que així han estat després totes les coses-,
diria branques de figuera i mans negroses de carrers sense asfaltar.

Si digués ahir,
diria avui.

I si digués amics,
diria soledat desassolada i pols, una copa de pols.

També podria dir amor
i seria com dir literatura, o oblit, que és un trep al paraigua,
o una nota a la pàgina en blanc de la nevera,
com dir abandonar-se i abandonar-se.

Si dic dolor o alegria,
esberlo llunes a les fosques i les paraules són les ungles d'un mort que hem estimat i que sabia el nostre nom.

D'altra banda, diria res
si digués demà, si digués
esperança
i l'esperança fos la bandera de l'agost dalt d'un castell de sorra entre fosses d'aigua salada.

Si digués llar,
diria llit i pany i el cel a la finestra.

Si digués vespre,
diria llum
contra la meva ombra, noquejada.

Si digués jo,
en un mirall
                 el baf del que no hem sabut dir.
 
 

Bales

Hi ha una bala calenta que ens batega al cervell
quan pensem en la mort, que és pensar en nosaltres,
i n'hi ha una altra a l'esquena que sentim grinyolar
cada cop que ens girem per contemplar uns ulls últims
mirant-nos a trenc d'alba, i una bala als pulmons
que s'enfila a la gola per l'alè d'un sospir
o per la tos del fum nucturn que els somnis deixen
al mirall embafat que al matí ens pentina.
No recordem que un dia ens van afusellar.

Avui, aquestes bales resten immòbils dins,
sota un altar de pols, com una bomba vella
que està a punt d'esclatar. Són les bales perdudes
que no van trobar carn on enterrar-se vives,
bales que van xiular en l'aire del matí,
bales de fusta als arbres i d'aigua sota els rius,
bales de formigó als fonaments de casa,
bales de cranis tous en el fons de la tomba
d'algú que va estimar algú o una idea,
d'algú que va morir per ella o per no res.

Freda, a la recambra, hi ha una bala esperant-nos
amb la sang de metall, amb les nostres empremtes.
I hi ha els crits, en el son, que al tard ens ensordeixen,
resos, plors, la raó d'una ràfega al mur,
estómacs buits oberts i llàgrimes terroses.
Unes botes trepitgen les golfes de la llar,
els cossos es desplomen al nostre soterrani,
de la dutxa surt fang i els cabells al coixí
són un camp d'acer dolç amb filats espinosos.
Ens llevem desterrats amb pólvora a les ungles,
no recordem que un dia ens vam afusellar.

Els ossos es desfan als fossars i les bales
sobreviuen, callades, com paraules tristes.