Poesia a Sant Cugat 2004


 

 
 

Inici  | Programa d'actes |   Poetes  |   Enllaços  |   Contacte  |   Crèdits  

 
 
   





 
         
 
         

Joan Margarit
(Sanaüja, 1938)

 
         
   


  Llibres de poesia

- L'ombra de l'altre mar. Barcelona: Edicions 62, 1981
- Vell malentès. València: Eliseu Climent/3i4, 1981
- El passat i la joia. Vic: Eumo, 1982
- Cants d'Hekatònim de Tifundis. Barcelona: La Gaia Ciència, 1982
- Raquel: la fosca melangia de Robinson Crusoe. Barcelona: Edicions 62, 1983
- L'ordre del temps. Barcelona: Edicions 62, 1985
- Mar d'hivern. Barcelona: Proa, 1986
- La dona del navegant. Barcelona: La Magrana, 1987
- Llum de plua. Barcelona: Península, 1987
- Poema per a un fris. Barcelona: Escola d'Arquitectes de Barcelona, 1987
- Edat roja. Barcelona: Columna, 1990
- Els motius del llop. Barcelona: Columna, 1993
- Aiguaforts. Barcelona: Columna, 1995
- Remolcadors entre la boira. Argentona: L'Aixernador, 1995
- Estació de França. Madrid: Hiperión, 1999
- Poesia amorosa completa (1980-2000). Barcelona: Proa, 2001
- Joana. Barcelona: Proa, 2002
- Els primers freds. Poesia 1975-1995. Barcelona: Proa, 2004

 
Selecció de poemes

Barcelona era una festa

No es pot ser més feliç. Joves i en primavera,
vam començar aquell dia passejant per la Rambla,
lleugers, amb l'esperança -diria la certesa-
que els finals no existien. Com que teníem gana,
l'esmorzar en el lluent matí de primavera
va ser meravellós, però no va esborrar-la.
Ni el dinar. Ni el sopar. Aquella nit de seda
vam fer l'amor. La gana continuava encara:
amb la llum i el silenci de la lluna en els vidres.
No és possible enganyar una vella ciutat.
Res no va ser senzill: ni guanyar-se la vida,
ni complir les promeses,
ni sentir l'escalfor d'un cos jove al costat.
 
 

No hi ha miracles

Plovia amb deixadesa.
A les nou de la nit –dinou d’octubre-
la Joana arribava espantada al quiròfan
voltada per nosaltres, que ens quedàvem
en la saleta mal il·luminada de vora els ascensors.
Diu que ella, en un intent desesperat
de salvar-se, va dir t’estimo al metge.
Esperàvem la fada que ens tornés
la Joana tranquil·la, la de sempre,
els ulls espurnejant de confiança.
A les onze, mirant per la finestra,
les gotes de la pluja relliscaven
pel vidre com si ho fessin per la nit.
La nit era la fulla d’una dalla.
 
 

Súplica

D’aquest matí d’hivern, amable i tebi,
per favor, no te’n vagis
i queda’t submergida en aquest pati,
com un naufragi, dins la nostra vida.
Entre el llorer i els testos d’aspidistres
de fulles verdes, amples i romàntiques,
per favor, no te’n vagis, no te’n vagis.

Tot està preparat perquè tu hi siguis,
doncs, queda’t, per favor, i no te’n vagis.
Digue’m si te’n recordes: necessito
unes paraules amb la clara i fonda
veu de l’absència per preguntar-te
pel teu fugaç triomf sobre el mai més.
Però calles, descanses al passat,
aquest llit de tristesa fulgurant.

I així has anat tancant-te en la poncella
de la fosca durant aquests vuit mesos,
fins que ara, horroritzada per la llum,
sorgeix aletejant la papallona
pàl·lida, furiosa, de la mort.

Però, si estàs morint-te, encara vius,
i faig esclatar l’última alegria
del teu rostre cansat
amb les petites mans entre les meves.
Morir-se encara és viure, em repeteixo.
D’aquest matí d’hivern, amable i tebi,
per favor, no te’n vagis, no te’n vagis.

 
 
 
 
 
 
 

 © Marc Masdeu  2004