 |
|
Llibres
de poesia
- L'ombra
de l'altre mar.
Barcelona: Edicions 62,
1981
- Vell
malentès. València:
Eliseu Climent/3i4, 1981
- El
passat i la joia.
Vic: Eumo, 1982
- Cants
d'Hekatònim de Tifundis.
Barcelona: La Gaia
Ciència, 1982
- Raquel:
la fosca melangia de
Robinson Crusoe.
Barcelona: Edicions 62,
1983
- L'ordre
del temps. Barcelona:
Edicions 62, 1985
- Mar
d'hivern. Barcelona:
Proa, 1986
- La
dona del navegant.
Barcelona: La Magrana,
1987
- Llum
de plua. Barcelona:
Península, 1987
- Poema
per a un fris.
Barcelona: Escola
d'Arquitectes de
Barcelona, 1987
- Edat
roja. Barcelona:
Columna, 1990
- Els
motius del llop.
Barcelona: Columna, 1993
- Aiguaforts.
Barcelona: Columna, 1995
- Remolcadors
entre la boira.
Argentona: L'Aixernador,
1995
- Estació
de França. Madrid:
Hiperión, 1999
- Poesia
amorosa completa
(1980-2000).
Barcelona: Proa, 2001
- Joana.
Barcelona: Proa, 2002
- Els
primers freds. Poesia
1975-1995. Barcelona:
Proa, 2004
Selecció
de poemes
Barcelona
era una festa No
es pot ser més feliç.
Joves i en primavera,
vam
començar aquell dia
passejant per la Rambla,
lleugers,
amb l'esperança -diria
la certesa-
que els
finals no existien. Com
que teníem gana,
l'esmorzar
en el lluent matí de
primavera
va ser
meravellós, però no va
esborrar-la.
Ni el
dinar. Ni el sopar.
Aquella nit de seda
vam fer
l'amor. La gana
continuava encara:
amb la
llum i el silenci de la
lluna en els vidres.
No és
possible enganyar una
vella ciutat.
Res no va
ser senzill: ni
guanyar-se la vida,
ni complir
les promeses,
ni sentir
l'escalfor d'un cos jove
al costat.
No hi
ha miracles
Plovia amb
deixadesa.
A les nou
de la nit –dinou
d’octubre-
la Joana
arribava espantada al
quiròfan
voltada
per nosaltres, que ens
quedàvem
en la
saleta mal il·luminada
de vora els ascensors.
Diu que
ella, en un intent
desesperat
de
salvar-se, va dir
t’estimo al metge.
Esperàvem
la fada que ens tornés
la Joana
tranquil·la, la de
sempre,
els ulls
espurnejant de
confiança.
A les
onze, mirant per la
finestra,
les gotes
de la pluja relliscaven
pel vidre
com si ho fessin per la
nit.
La nit era
la fulla d’una
dalla.
Súplica
D’aquest
matí d’hivern,
amable i tebi,
per favor,
no te’n vagis
i
queda’t submergida
en aquest pati,
com un
naufragi, dins la nostra
vida.
Entre el
llorer i els testos
d’aspidistres
de fulles
verdes, amples i
romàntiques,
per favor,
no te’n vagis, no
te’n vagis.
Tot està
preparat perquè tu hi
siguis,
doncs,
queda’t, per favor,
i no te’n vagis.
Digue’m
si te’n recordes:
necessito
unes
paraules amb la clara i
fonda
veu de
l’absència per
preguntar-te
pel teu
fugaç triomf sobre el
mai més.
Però
calles, descanses al
passat,
aquest
llit de tristesa
fulgurant.
I així
has anat tancant-te en la
poncella
de la
fosca durant aquests vuit
mesos,
fins que
ara, horroritzada per la
llum,
sorgeix
aletejant la papallona
pàl·lida,
furiosa, de la mort.
Però, si
estàs morint-te, encara
vius,
i faig
esclatar l’última
alegria
del teu
rostre cansat
amb les
petites mans entre les
meves.
Morir-se
encara és viure, em
repeteixo.
D’aquest
matí d’hivern,
amable i tebi,
per favor,
no te’n vagis, no
te’n vagis.
|
