Que jo no sigui més com un ocell tot
sol,
ales esteses sobre un gran riu
per on davallen lentes barques de gent
que riu
a l'ombra baixa del tenderol,
i el rai que el muntanyenc mig nu,
enyoradís,
mena amb fatiga cap a ciutats
que estrenyen l'aigua lliure entre molls
oblidats
d'haver-hi comes verdes amb arbres i
ramats
i un cloqueret feliç.
La vida passa, i l'ull no es cansa
d'abocar
imatges clares dintre del cor.
... Tot en mi torna somni: nuvolet
d'ombra i d'or
que flota i fina lluny de la mà.
Qui endinsa en el seu cor com un minaire
avar,
qui de recança ulls clucs es peix,
tenen més que no jo, que estrany a mi
mateix
i alt sobre els altres, guaito l'ona
incessant com creix
i minva cap al mar.
¿Quin moviment humà pot encara desfer
l'encant, llançar-me sang i sentits
a la presa, que és nostra, afanyada,
entre els dits,
o al cant, que d'home a home va i ve?
¿O ha d'ésser mon destí el de l'ocell
reial
que un tret, per folga, tomba del cel,
i l'aigua indiferent l'endú, vençut
rebel,
cobrint-se amb l'ala inútil els ulls
buidats d'anhel,
sense un plany pel seu mal?
Carles Riba
|
|
En la meva donzellesa - ja et portava dins el pit,
- Esperança, Confiança,
- moviment de l'esperit!
- "Sempre invoca
l'esperança"
- -diu un crític- "i
de què?"
- Mai no m'he sentit ben
sola
- que Esperança vol dir Fe.
- I la casa se'm fa ampla
- quan aquest vent s'hi
expandeix,
- alades paraules sento
- veig l'arbre que
refloreix.
- En la meva viduesa
- no vull ombres al meu dol.
- He estat i sóc encara
- dona que viu a ple sol.
- La nit es lliga amb el dia
- i et sé tan sovint amb
mi!
- que volo, somnio i sento
- com si encara fos ahir.
- Si el meu Carles m'enamora
- -oh Esperança!-
- tu encara dius que sí.
Clementina Arderiu
|
