| |
|
|
|
|
|
|
|
|
Vicenç
Llorca
(Barcelona,
1965)
|
|
|
 |
|
Llibres
de poesia
- La
pèrdua. Barcelona:
Columna, 1987
- Places
de mans. Barcelona:
Ed. 62, 1989
- L'amic
desert. Barcelona:
Ed. 62, 1992
- Atles
d'aigua. València:
Eliseu Climent / 3i4,
1995
- Cel
subtil. Barcelona: La
Magrana, 1999
- Paraula
del món : antologia
1983-2003. València:
Eliseu Climent / 3i4,
2004 2
Selecció
de poemes
La frase
immutable
Potser arribaves al
Kaystros quan la vas
pensar,
i ara és el riu un
sediment de pedres.
Potser miraves la badia
d'Efes quan la vas dir,
i ara és la terra que va
arruïnar una ciutat.
Tot el canvi del món en
una frase immutable.
I ningú no pot escriure
la vida
dues vegades en la
mateixa paraula.
(Del llibre Atles d’aigua,
1995)
Vers sobre la
llum II
La paret de la llum
El meu desig
era pintar la llum del
sol sobre una paret.
Edward Hopper
Tot el que no hem dit
aquest segle:
un color que ens suqués
l'esguard
en la memòria exaltada;
un traç que mudés
l'atmosfera
en un pur oxigen sense
angles;
algú que pressentís la
fi
del seu viatge en un
repòs
de llibre conduint la
nit;
una porta que obrís la
ment
a una paret plena de mar.
I tot el que no hem estat
aquest segle:
la llum del sol sortint
dels cossos.
(Del llibre Atles d’aigua,
1995)
Cant de tardor
No, no li diguis a la
fulla que s'aturi:
ha de venir l'hivern.
Acumula llenya, menja i
espera,
espera l'hora de la neu.
Passar fred et conduirà
a la casa de l'ànima,
et farà recordar
la calor d'un cos dins un
cos,
i el valor de la
resurrecció.
¿Potser no creus que
darrera l’onada
que mor contra la roca
està naixent la forma
d'una platja,
una badia, un port?
Allò que fa tan dur
morir
és ignorar per sempre
que la vida,
com un planeta,
traça l’el·lipse
d'una llum més gran.
Què tems? ¿Potser, no
tenir ulls,
que et fugi la intenció
de posseir les coses,
deixar de crear en la
creació?
Llavors, com un aede,
recita el temps
en el temps de les
síl·labes i els fets.
Confia la teva ceguesa
al pur instint de
transformar-te.
I ara que els dits de la
tardor
esgrogueeixen calendaris
de bosc,
abraça la teva estimada
i digues: bon hivern.
(Del llibre Cel
subtil, 1999)
Pregària al
Bryce Canyon
A Miquel Àngel
Riera, in memoriam.
Digue'm que no morim,
que només anem a cercar
aigua de lluna.
I tornem, com els indis,
a poblar
les falles de la Terra,
a reconèixer en la pedra
silent
l'ofici de la immensitat.
Digue'm que no morim,
que si véns amb el somni
és perquè hi ha una pau
més enllà de nosaltres
que imita les formes del
Bryce:
amfiteatre on el sol i la
neu
llauren una memòria més
alta.
Digue'm que en aquesta
soledat majestàtica
hi nia l'àguila,
alegre de posseir el buit
en el frec de les ales
desplegades,
com les mares en
l'abraçada
fan del no-res
un fill que creix amb
món.
Dorm la vida mineral en
l'abisme,
reposa un bosc de foc
petrificat
i, com un fòssil,
retrobo els cants indis,
que entenc i estimo més
que mai.
Digues que no morim,
que només has anat
a calmar tanta set que
tenim d'astres.
(Del llibre Cel
subtil, 1999)
La dotzena lluna
A Anna.
Com d'un pou d'aigua
clara extraiem
els secrets minerals de
la joia.
Tu somrius i proclames
l'imperi
de la lluna en els ulls,
en el sexe,
en els llavis, en tot el
que és fet
per nedar sobre el mar
blanc dels astres.
No hi ha vent ni
murmuris. No-res.
Tot és prest perquè
l'Óssa Major
es redreci, i el cel de
la nit
ens habiti amb les lloses
de jade.
(Del llibre Cel
subtil, 1999)
|
|
|
|
|
|
