Poesia a Sant Cugat 2004


 

 
 

Inici  | Programa d'actes |   Poetes  |   Enllaços  |   Contacte  |   Crèdits  

 
 
   





 
         
 
         

Andreu Gomila
(Palma de Mallorca, 1977)

 
         
   


  Llibres de poesia

- Un dia a l'infern dels que són. Barcelona: La Magrana, 2001


Selecció de poemes

Der Tod

Quan ens avesam a Ell hem de partir,
abandonar la lluna, anar, fugir,
despatxar cap un altre lloc finit
que no tengui mercats de carn podrida
ni botxins de mà alçada i coneguda.
Car ens movem entre ombres, som les ombres,
parracs del que vam ser, volíem ser,
un Oscar Matzerath, sabut per Ell,
un Mersault capficat, embriagat
amb la seva fredor, dolça amargor,
un Franz Biberkopf clos, sorrut per Ell.
Perquè som pedra, som la vida plena,
som la fi del camí, un bell destí,
som una passa, som un horitzó,
som el sol que cau en una mar finita,
som l'estiu que s'acaba, som promeses,
som projectes oberts, la mort aquella.
Perquè som solitud sense misteri,
engruna d'univers de la matèria,
bocí de la natura desgastada,
mentre caminam per aquest desert
que és el món en l'home desconcertat,
erm, sense cap oasi per conèixer,
construït per la mà, fina i caduca,
la mateixa mà, nostra, que desplega
la no-mort, la no-vida, fracassada.
 
 

Post-Rèquiem

Caminam drets cap a l'extinció.
Fa temps que van sonar els set clarinets,
que el director deixà la seva trona,
que la música va tocar el final,
clos en rèquiem íntim, insolemne.
I tot aquest ressò de foc que crema
no és sinó la ganyota dels vençuts,
de tots noltros, els morts del femeter,
del munt de runa gris, d'humanitat.
Som l'eco que ha perdut el verd, el blau,
qui endrapa de les peles dels genets
i no veu que camina sobre fum.
Som però no existim, sobrevivim
del pessimisme antic, per trista inèrcia.
Vivim presos del pànic a una mort
que amaga el benestar de nos difunts,
inerts per sempre més, sense déu vàlid.
Som sols realitat imaginària,
artifici d'un temps perdut enrere,
el fracàs de la vida, de l'amor.
 
 

San Telmo

Saps, qualque dia tornarem
a caminar per San Telmo,
el carrer Defensa fins a la plaça
Dorrego. Potser sense pressa
ni forats per grapades.
Amb menys cadenes i angoixes.
Fondrem els nostres esguards,
al temps que patirem les noves
preguntes (impossibles de contestar)
que hauran sorgit des de la darrera
vegada. Contemplarem les bordes
antiguitats i, encara, ens sorprendrem
per una paraula nova, una frase trobada.

 
 
 
 
 
 
 

 © Marc Masdeu  2004