Tot allò que diem
ha estat dit per un altre.
Ho sabíem de sempre.
A cada pas  que fem
se´ns oblida l´ofici
i cada vers ens sobta,
tot i tenir-lo dintre.
El secret és saber-ho,
talment com quan sentim
des de llocs oposats
el galop dels cavalls
per les rieres seques.
Aleshores cal prémer
(dins la vall plena d´ecos)
el llibre ben obert
contra la pana: un llamp
es clavà al cor cremat
del vidre..., confirmem.
 

Faràs dos trucs i t´obriré la porta (Cançoner, 1976)

Faràs dos trucs i t´obriré la porta
i no em sabré avenir que siguis tu.
Et faré entrar al meu pis, que desconeixes
i que només és fet per subsistir-hi.
Però m'hi trobaràs, qui sap per quin
designi inescrutable. Així que et fiquis
al menjador, veuràs el teu retrat
i els nostres llibres. Sonarà el nocturn.
(Fullejaràs potser Virginia Woolf.)
Vindré darrere teu, amb el desig
de sentir els teus cabells damunt la galta.
Amb tendresa infinita, et faré asseure
en un dels vells seients que compartíem
(durant els darrers temps hi estudiaves
el llarg monòleg d´una dona sola
que tu no vas ser mai). Al teu davant,
espiaré els teus ulls, el trist somriure
dels teus llavis amables, mig oberts,
i tot acabarà en una abraçada
que serà la primera. No hi haurà
ni passat ni futur. Tot serà lògic.
I aquest poema mai no haurà existit.
 

36 (Immediacions, 2000)

Respires veritat? Respira i prou.