Hi ha penetrat una boirada tèrbola tan densa
que feréstega ofega els raigs de llum
que haurien d’entrar-hi, que s’hi haurien de copsar.

Tu t’hi trobes entaforat i entotsolat,
de mala manera,
i et mous –més aviat poc– com un somnàmbul.

T’ha de fer decantar, la circumstància,
a mussitar les excel·lències del nirvana
quan sempre has esperat tornar a néixer?

El que és una terrible condemna per a alguns
–la cambra ja ha esclatat en mil bocins–
pot ser la salvació per als altres?

Quin és el major bé:
néixer, renéixer
o morir de bon de ver?
 
 

LVII. Espriuana, contra certes patums

No em puc treure del cap la penible
primera nota de les que ens has deixat
a “Les roques i el mar, el blau”.

Per a qualsevol lector fidel,
tip de tanta ortopèdia encarcarada i contraproduent,
un crit esqueixat constitueix: Via fora!

Cap geometria no ha estat mai normal.
La dels seus benèvols censors no ho és
ni ho serà mai.

I, en tot cas,
la geometria de les cotilles és un perfecte bluf,
una impostura que fa fàstic, que fa oi.

El nou-cents ha acabat en el dos mil
o el dos mil u.
Ja n’hi ha prou, noucentistes, ja n’hi ha prou!

Si al que ara ve
voleu dir-ne privatismo
o poesia de l’experiència,
tant se me’n fot,
tant se me’n dóna,
tant me fa.

De fet el que més convé
és que deixi de prevaler cap pensament
políticament correcte.

De fet, el que més convé
és que es doni una plètora de pensaments diversos,
tots políticament ben incorrectes.
 
 

L'escrivà autòmat

Esverat, l'escrivà autòmat
es mira amb sorpresa de mort
o de naixença
l'eixida multiplicada
dels signes esdevinguts munió d'insectes
que van sortint de la seva mà.