Poesia a Sant Cugat 2004


 

 
 

Inici  | Programa d'actes |   Poetes  |   Enllaços  |   Contacte  |   Crèdits  

 
 
   





 
         
 
         

Maria Josep Escrivà
(Gandia, 1968)

 
         
   


  Llibres de poesia

- Remor alè. València: Eliseu Climent / 3i4, 1993
- A les palpentes del vidre. Barcelona: Columna, 1998
- Tots els noms de la pena. València: Denes, 2002
 
Selecció de poemes

Em vaig veure les mans plenes de nit

De vegades la vida consisteix
a tenir bona sort o malaurança.
Escollir el mot just, l’hora rotunda
de l’adéu o l’esglai de retrobar-se
en la claror que, avesada, espera.

De vegades la vida consisteix
a reprimir la por o proclamar-la.
 
 

Crònica de guerra

Una mare ha perdut el fill quan fugien d'una guerra.
Se li ha esmunyit dels braços
i no s'ha vist els braços buits fins que no ha arribat a la frontera.
Aleshores la mare ha tornat embogida cap enrere,
a desfer els passos de dies i desesperances.
S'ha oblidat de la fam i dels clavills als peus i fins i tot s'ha oblidat de la guerra.
Només existien per a ella els seus braços buits.
Ha regirat marges i bancals,
ha excavat pous i ha cridat el nom del fill
a les arrels dels arbres. I les arrels
només li han contestat amb el silenci insondable
d'un altre exili a les palpentes.
Una mare ha arrancat una a una
les creus que emmollonen el camí,
cada creu de soca-rel,
fins que ha buidat de morts
les entranyes de la terra i les tombes
buides li han descobert l'infinit
de la seua soledat.
I quan estava a punt de defallir,
entre el deliri de la pena,
en un clot pròxim al camí s'ha sentit un plor de nen.
Aquell era un plor com el primer presagi
amb què el fill es va aferrar a l'aire,
i ara la mare s'ha aferrat al fill
com a la proximitat d'una mort quotidiana
que tan sovint li recorda que encara
una part de vida l'habita.
Aleshores la mare ha omplert les dues boques
amb un grapat de terra trepitjada,
i en el lloc on podria haver nascut
un altre crucifix,
ha abraçat llargament i eterna la victòria.
Després s'ha encaminat a les muntanyes,
resignada a acceptar que fugir de la guerra
és l'únic destí. Que no es pot fugir d'una guerra
i no endur-se la guerra amb un mateix.
 
 

El riu

Per la porta de casa passa un riu.
No té el cos transparent ni té aigües tranquil·les.
Es belluga feixuc com un gran embalum de ferralla.
 
        Per la porta,
        per la porta de casa passa un riu.
És aquest l'únic riu que empeny a la deriva
un seguici de llunes de cristall
on s'encallen ocells, papallones o pètals,
esperances marcides.
        Per la porta,
per la porta de casa passa un riu.
No hi ha silenci. Dia i nit remor
de riu. I si un instant a penes calla,
des d'algun lloc d'impossibles sorgeixen
inconsolables sanglots de sirena.
Gemeguen i gemeguen les sirenes,
però no hi ha encanteri per a oïdes sordes.
        Per la porta,
per la porta de casa passa un riu.
De bon matí,
amb les cames a frec del corrent,
un pidolaire rosega amb delit
una pell masegada de plàtan
i pensa el pobre riu ja no duu peixos,
mentre amb un fil de veu que el bram s'enduu
taral·leja:
 
         Per la porta,
per la porta de casa passa un riu.
I ni quan plou és riu
        ni és ma casa.


 
 
 
 
 
 
 

 © Marc Masdeu  2004