| El
mort El mort camina, riu, guanya
diners;
té molts amics i cotxe, du corbates
de seda, llegeix versos, paga crèdits,
estima, dorm (no gaire), ha tingut fills;
sap divertir les dones, i comprendre,
mentir, robar promeses, consolar
un amant enganyat o un mal poeta.
El mort és eficaç, pot disfressar-se
del que volen que sembli, si convé.
No creu en quasi res, però la fe
li neix dins d’una copa o d’una boca,
i fa moure muntanyes de paper
quan el punxa una rosa. El mort té poca
vergonya, dos orgulls, tres dignitats.
El mort encara és viu: ha fracassat.
El
professor
Encara veu
espurnes de bellesa
en la mirada verda d’una noia
o en el gest impulsiu
del noi que busca en els poemes
la resposta del cos.
Sap que es perdran,
que es dissoldrà el desig de la paraula,
el somni generós d’un altre amor,
en l’aigua bruta de l’ofici sòrdid.
Oblidaran la poesia,
que ara els regala temps, cors, alegria,
noblesa i sofriment.
D’aquí a pocs anys,
serà treball la seva joventut,
record el sentiment,
ruïna conjugal la nit que els crema.
Ell seguirà
ensenyant, i perseguint
espurnes condemnades.
Going
home
Els anys, i la
llum
en el pòsit de la copa oblidada,
maten les ganes de veure.
Quan és tard, l’urgent,
com quan la nit s’acaba i et somriuen,
és ser feliç.
La poesia, els records bruts
i els nets, l’avorriment,
el xampany rosat de matinada
parlant de Wagner o llançant sarcasmes
poden crear un moment
prou conflictiu –i literari.
Però ja no en
vols més: és tard.
Es fa de dia i et somriu
i li brillen els ulls i la pell blanca,
del bar estant les veus,
que sempre t’enamora com el dia
primer que et va sorprendre.
El sol roig
i el cotxe a cent vuitanta
et fan riure d’un vers
final que vas escriure:
“Cap a la vida tu, jo cap a casa.”
|
