Pere Pena

Serós, 1962

Bibliografia Premis literaris Premis Octubre-Vicent Andrés Estellés de poesia, 2002: Plom a les ales. Llibres publicats Poesia Plom a les ales. València: 3i4, 2003.

Selecció de poemes La mà negra (Plom a les ales, 2003) Orgullós, ple de força, fuig dels gossos a trot suau, amb peresa i suficiència. Puja pel bosc traçant un laberint de rastres entre els pins i les carrasques que únicament els perdigueres experts desxifraran més tard, sempre més tard, quan ja només serà el flat d'una promesa. No té por de les veus que el persegueixen, ni dels bufecs del corns, ni els trets llunyans. Si no s'atura, mai el faran seu, perquè coneix millor que tots els misteris del bosc, cada petjada. Quan descresta el serral, el veig baixar per entre les alzines, confiat. Té la barbada blanca del porc vell que ha viscut moltes guerres i batudes, i no li importa que aquest blanc tan pur sigui un reclam enmig del fosc fullatge. Si no s'atura, mai el faran seu. Sense saber com ni per què, de sobte se n'adona: els gossos l'han portat fins al límit del món, allà on s'acaba el paradís frondós de fusta i fulla. Una fiblada al llom el fa aturar-se, recelós, al darrere d'un coscoll. Alçant el cap, ensuma l'invisible i el fred sec de febrer el tranquil·litza. Podria, si volgués, dibuixar un cercle protector entre els pins i els ametllers i atrapar l'altra banda del boscatge. En canvi, si travessa a camp obert guanyarà temps i estalviarà forces. És temptador el desig del camí curt: quaranta metres i, de nou, la vida. Torna a ensumar buscant algun indici i el vent només li parla de fragàncies, d'aromes de timó i de romaní. Si no s'atura, mai el faran seu. Quan arrenca, no sap que la mà negra ja fa estona que el té encanonat. Jo sóc aquesta mà que el mira als ulls, el que no es veu, el tret que atura els gossos, els corns i els crits llunyans. Jo sóc la mort i he vingut a buscar-lo aquest matí. La nit dels jubilats (Plom a les ales, 2003) Ha sentit els cavalls trotar tota la nit sobre l'asfalt. No sap si era en un somni, o els batecs del cor que corren sempre a despertar-lo. Juraria que no, que eren cavalls. I ho hagués dit també després de veure, amb aquests ulls cansats de donar fe, que no eren sinó rodes de maletes nocturnes de turistes que van o vénen o se'n tornen al seu plàcid infern de jubilats. Des del balcó d'aquest hotel de costa de novembre, els mira desfilar fent trotar el món aquesta nit perquè ell, en un descans de la consciència, torni a sentir per dins les ferradures. Dura un instant l'encant dels cavalls vells que encara volen repicar les lloses fredes. De seguida la calma, com si res no hagués passat, inunda d'aigües mores la nit del cor. Què pot salvar aquest home de l'insomni? Qui pot reemborsar-li el que ha perdut? De sobte el mar, batent damunt la platja, és un codís que llisca en la memòria. Un, dos, tres, quatre bous, i ja és estiu a l'altra riba, i la força venta cap al cel i el cel cau com si fos or: així serà la vida, un bon any. Però la pedra no s'atura, i rebota, un cop i un altre cop, fins que desgtrana tota la vida en un minut. Quan ella li prem la mà fixada a la barana, sola també en el seu insomni, sent els cavalls de l'home com galopen afuats per aquesta pedra negra que li penja del coll com un calvari. Plora en silenci per tots dos, perquè ell no sap plorar. Sense dir res, el porta cap al llit, i amb la punta dels dits li pentina els cabells. Ell s'esborrona com una criatura quan la pell sent la fiblada de la carn, i s'abraça la dona i en silenci també li demana perdó per tants anys de silenci. Plouen llàgrimes seques aquesta nit de ubilats, i el dolor és ara el mar que els torna a casa. De nou són tres en una cambra al sol: els amants i un fillet i un cavall de cartró.