poesia a Sant Cugat - POETES
poesia a Sant Cugat   Inici  | Programa d'actes |   Poetes  |   Enllaços  |   Contacte  |   Crèdits  
 
poesia a Sant Cugat

  Dolors Miquel

         


Bibliografia

Premis literaris:

  • Premis Literaris de Cadaqués-Rosa Leveroni de poesia, 1989: El vent i la casa tancada

Altres dades literàries:
Ha publicat, amb fotografies de Vanessa Pey, el llibre Transgredior, 1999


Llibres publicats:

  • Narrativa breu
  • Maruja Reyes sóc jo. Barcelona: Columna, 1992

    Poesia
  • El vent i la casa tancada. Barcelona: Columna, 1990
  • Llibre dels homes. Barcelona: Empúries - Ed. 62, 1998
  • Haikús del camioner. Barcelona: Empúries, 1999
  • Gitana Roc. Barcelona: Llibres del Segle, 2000

Selecció de poemes

Vertigen

Penso en la nit que ens vàrem conèixer,
la Barcelona dels setanta i la teva adolescència:
una camisa blanca descordada, els texans ajustats
sobre les teves rodones, perfectes natges
i el fulard amic del vent
i el teu riure de fruita i llavis.
Era una casa bruta, plena de haixix i de moros,
matalassos sobre el terra i parelles rodolant-hi,
el xampany que duia sobre la pell calenta,
el teu tacte lliure fregant-me les espatlles.
Penso en el vertigen de mirar-te:
la nit, com dalt d’un espadat immens,
el soroll llunyà de les onades.
Sempre que t’abraço retorna el vertigen.
 

Temors

Amor meu, és tan fràgil el dia,
aquest veire que se’ns beu a poc a poc,
que sovint, de nit, quan tanco els ulls
-la fosca és el mirall de les ninetes-
i vora teu, amb tu, m’allunyo qui sap on,
aquesta petita mort noctura
que ens vessa el buit sense contenidors
m’aterreix.
     O quan tu, retut del dia,
del xarrup dels seus llavis insistents,
t’adorms, escolta al teu pit, a frec, el cor
com qui vetlla amb certa basarda inexplicable.
 

On s’expliquen casos i casos i casos (IX)

 Vaig acabar
d’estudiar
el curs cinquè
l’any en què
la UCD
es va desfer.
Pujà el PSOE.
Mercès al Boe
vaig poder entrar
a treballar
en una escola.
Vivint tot sola
en un pis ample
del gran Eixample
vaig fer un parèntesi
però tan cèntesi
mal que durà
si fa no fa
un mig badall.
Així en un ball
bevent xerès
trobí promès
fill d’un burgès
entès, marquès,
decorador,
un gran senyor
mig tarambana
que allà a l’Havana
tenia terra
dins d’una gerra.
Tanta riquesa
que fins marquesa
era la tata.
Sota la mata
les punxes dures
de les factures
darrera baula
paraven taula.
El meu promès,
era un encès,
o almenys en fama,
devot de Brahma,
feia cant tàntric
vivint a can tric
i traca. Era
un noi de bandera.
Parlà d’amor
i em donà el cor
-per a ell la poma-
camí de Roma.
Partírem pomes
destins i plomes.
Convé saber
que altres n’hi hagué
(prò cap de Múnic),
abans que l’únic
el vertader!
em fes puré.
Estalviaré
el llarg paper
que vam firmar
ell esquerrà
i jo dretana
a hora tardana
davant d’un jutge
vestit de sutge
i moaré.
Estalviaré
el llarg convit
i el poc profit
que en vam haver.
Estalviaré
la  nit de noces.
Niré a les brosses
i pariré
un sol bebé.
Sola en el part
que ell feia tard
a un gran treball
on feia el gall.
Sola també
amb el bebé
nant cap a casa,
canviant la gasa
sense saber
què s’ha de fer,
mentre ell prolífic
feia el científic
i es doctorava
en llengua eslava.
Aquest desfici
fou a l’inici,
en vaig aprendre
i em vaig reprendre.
Vaig estudiar
sense parar.
Vaig treballar
i vaig rentar
sense fer blasme.
Amb entusiasme
era mildones
i totes bones:
mama, fregona,
puta, minyona,
treballadora,
menstruadora,
senyora tal
i intel.lectual.
Trobava hora
per ser escriptora
de vena blava.
Esgarrapagava
quarts als segons
per als collons
d’aquest marit
tan eixerit,
tan competent
tenir content.
Un pèl cansada
la cansalada!
Tot esclatà
quan començà
a llegir el llibre
el mateix llibre
que estàs llegint
gràcies a un tint.
Es va enfadar
i amenaçà
amb què sé jo.
Vaig dir que no,
pujat el to
de mot i so
i em separí
per a fugir
d’un gris demà.
Em vaig donar
com a present
d’avorriment
un primer amant,
sempre encertant,
que era un bon cínic
(el meu ull clínic!);
un respectable
marit afable.
I repeteixo
-i també em queixo-
del segon jan
un tio gran
que aprofità
el tarannà
del desconcert
i en un concert
se’m declarà.
Hi vaig anar
com una reina
i enmig la feina
se’m va posar
a fer ba ba
llengua penjant
salivejant,
semblava un zombi
sortit d’un combi.
I acabo aquí
amb un destí
que ha fet camí
amb mi i per mi.
Homes adéu,
i no vingueu.
Me’n vaig a peu.

 
   
  Lleida
(18-7-1960)
   
 

 

 
       
 
 Pàgina web de poesia a Sant Cugat
©2001
 nopotsermentida