| Dualitat
ona-corpuscle Ser o no ser: aquesta és la
qüestió?
O ser i no ser alhora i alhora ser-ho tot,
ser totes les respostes simultànies,
totes les possibilitats, tots els camins,
totes les presències en tot l’espai alhora?
Ah, que estrany, que ric el món
abans de la pregunta i de la lògica,
abans de la mesura i l’instrument,
abans de col·lapsar-se en una sola
presència definida, abans de ser
resposta a una pregunta limitada!
Posició, velocitat: aquesta pluja
d’atributs familiars que la mesura
imposa a la presència! Ona, corpuscle:
maneres com un Ésser més profund
se’ns mostra com a Ésser –i tan nostre
com el crèiem, tan concret, tan ajustat
a la nostra manera de percebre!
En la llum, la
paradoxa i la claror,
la donació i el desafiament,
la conciliació i l’antítesi,
l’ona i el corpuscle.
Plàstic
1
Ideal per a
jardins de grans empreses,
d’ateneus i d’entitats
recreativo-culturals,
ornament distingidíssim per a parcs municipals,
complement de perspectives, afalac de savieses,
indicat per a
escenari de pel·lícules d’història,
excel·lent per a trobades, conferències,
reunions…
Retorneu al vell prestigi de les grans
tradicions,
de l’hel·lènic classicisme ple de glòria!
Natural o fet a
mida –satisfem la vostra tria-,
enrunat o nou de trinca –com indiquin els
clients-,
avalat pels catedràtics més experts i
competents,
pel Britànic i pel Louvre, i amb cinc anys de
garantia.
Econòmic,
resistent, lleuger, fantàstic,
desmuntable, transportable, avantatjós:
no us perdeu el classicisme portentós
del nostre Partenó de plàstic.
Alba
Això ha de ser
més, això demana més, això reclama créixer,
ser contemplat és més que la meitat de
l’ésser:
neix un nou paisatge amb cada nova llum,
ah presència múltiple i diversa,
matí en la fixesa del costum!
Cada objecte es
dóna i es dispersa:
no és en ell mateix, és en la llum
que el volta, en la mirada que el completa,
i l’ull mateix no és si no es concreta
en una visió.
Per això elogio l’alba, la promesa, la
claror:
jo tornaré a ser jo, retornarà el paisatge
-quina novetat, cada retrobament!-
i tornaré a mirar enamoradament
la ben sabuda església, la previsible platja.
Què hi serà
rutina? Què hi serà sorpresa?
I en l’expectativa tènue del celatge,
elogio l’alba i visc en la promesa.
|
