| |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
| |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Salvador
Jàfer |
| |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
El
Ràfol de Salem, 1954 |
| |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
| |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
| |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Bibliografia
Premis literaris
Crítica del País Valencià, 1985: Els
caçadors salvatges
Crítica dels Escriptors Valencians de
poesia, 2003: El desert
Llibres publicats
Poesia
L'esmorteïda estela de la platja.
València: Eliseu Climent/3i4
Lívius Diamant. Barcelona: Curial, 1975
Els caçadors salvatges. València:
Eliseu Climent/3i4, 1984
Navegant obscur. València: Gregal, 1987
Produccions ansietat (1970-1988).
València: Eliseu Climent/3i4, 1988
El desert. València: Edicions 96, 2002 |
| |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
| |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
| |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Selecció
de poemes
La corrupció (Produccions
ansietat (1970-1988), 1988)
La poesia és un sistema de vida. Un
home de valor no rebaixa els seus límits ni un
cavaller honest ofèn la seua dama.
M'heu deixat sol i abandonat, però jo sóc
salvatge, un caçador salvatge, i tots els meus
trofeus són un joc de tristesa.
Si no som diàfans es corromp l'espai buit,
corrompem l'alegria que ens ajunta al misteri. El
temor és pecat i dubtar és obscè.
Hem deixat que l'amor es podrís en el fang i no
tindrem accés al foc secret. Som fills de
corrupció. Ens fan ser ninots d'infern perquè així
ens destruïm. No ens deixen ser feliços,
contemplar-nos els ulls des del fons de la calma.
Ens volen per ser esclaus, ens porten al
suïcidi. No ens deixen ser feliços.
Millor estarem junts que no sols amb por.
Dames de l'autumne (Produccions
ansietat (1970-1988), 1988)
Lleugeres passen les dames de l'autumne.
Llums de novembre titil·len en les nits,
llums de silenci bravegen en la fosca.
Dolceses vegetals que un hom pot somiar,
un plaer d'aus errants interminable.
Visions submarines descriuen llunyedats.
La llum en els seus ulls difumina penombres:
Les dames de l'autumne han confiscat la llum.
Druida (Produccions ansietat
(1970-1988), 1988)
El sacerdot alçà
la copa de licor.
L'objecte del desig
jeia estès als seus peus,
vigilava la mort,
sota els roures sagrats.
El sacerdot cantà
la cançó dels cinc dits;
l'objecte del seu cant
s'ajupí al vora seu,
pressentia la mort
sota els roures sagrats.
¿Qui podrà mai saber
qui era aquest actor?
¿Qui jutjarà els seus actes
extrets del pur no-res?
|
| |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
| |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
