poesia a Sant Cugat - POETES
poesia a Sant Cugat   Inici  | Programa d'actes |   Poetes  |   Enllaços  |   Contacte  |   Crèdits  
 
poesia a Sant Cugat

  Gaspar Jaén

         


Bibliografia

Premis literaris:

  • Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona, 1980: Poema per a ben morir
  • Recull-Maria Ribas i Carreras de poesia, 1981: Cambra de mapes
  • Ciutat d'Olot-Guerau de Liost de poesia i prosa poètica, 1981: Elegia d'Europa
  • Ciutat de Palma, 1982: La festa
  • Premis Octubre-Vicent Andrés Estellés de poesia, 1991: Fragments
  • Englantina d'Or als Jocs Florals de Barcelona, 1996: Sonets de l'hort
  • Premis Octubre-Vicent Andrés Estellés de poesia, 1997: Del temps present
  • Crítica dels Escriptors Valencians de poesia, 1999: Del temps present
  • Ausiàs March de poesia de Gandia, 1999: Pòntiques
  • Cavall Verd-Josep M. Llompart de poesia, 2001: Pòntiques
  • Crítica dels Escriptors Valencians de poesia, 2001: Pòntiques

Honors:

  • Mestre en Gai Saber, 1996

Altres dades literàries:
Ha publicat quatre llibres d'urbanisme

Llibres publicats:

  • Narrativa breu
  • Àngels d'algeps al corredor de l'orgue. València: Generalitat Valenciana, 1986
  • Un palau d'hivern. València: Eliseu Climent / 3i4, 1988

    Poesia

  • Cadells de la fosca. València: Eliseu Climent / 3i4, 1976
  • Cambra de mapes. Barcelona: El Mall, 1982
  • La festa. Palma de Mallorca: Moll, 1983
  • Fragments. València: Eliseu Climent / 3i4, 1991
  • Del temps present. Alzira: Bromera, 1997
  • Pòntiques. Alzira: Bromera, 2000

Guions de ficció difosos:

  • Ciutat de Bolonya. Vídeo: RTVV, 1990

Selecció de poemes

Paisatge

Com resclosa que es trenca damunt la pell de sobte,
fa mal haver viscut i sentir viu de sobte
aquell cos que moria, com qui torna a la vida.
Fa mal que una mà amiga t'acaricie el cap
en l'aire suavíssim de meitat de juliol.
I deixar endarrere aquell mal que has viscut,
perduts ja per a sempre també el goig i l'anhel
que aquell mal també et duia, les nits d'aquell estiu.
Fa mal trobar de nou alegries novelles,
que una casa de nou s'òbriga per a tu,
que uns ulls de color nou que novament estimes
i amorosament cerques et miren en trencar
el nou dia a ciutat: el tacte fresc de l'alba.

Mires el nou paisatge, desconegut ahir.
És matí de diumenge, s'han buidat els carrers
i els arbres generosos ombregen voravies,
calçades sense cotxes a la ciutat deserta.
D'antics amors el rastre cerques en l'amor nou
que ara s'obre, el dibuix d'aquelles altres mans,
la figura d'aquell altre cos que et sabies,
aquell que tu mateix vas ser quan l'estimaves,
els dubtes i els insomnis que et ferien lament,
el dolor de l'engany, la mentida i la pena
d'un temps que es bellugava i et deixava més pobre,
amb menys temps per a viure, sense la rauxa aquella
que es perdia entre els anys que passaven, incòlumes.

I et sents ric de bell nou malgrat el temps viscut,
orgullós d'estimar i saber-ho fer veure.
És l'urc d'haver jugat l'esquiu joc de l'amor.
Mes, ai!, de sempre perdre, maldestre cor, mesquí.
I voldries que aquest instant etern que vius
eternament restàs. Però viure'l fa mal
perquè saps que per sempre més no t'han de romandre
ni l'oreig suavíssim dels dies de juliol
que travessa València, com un vol del seu aire;
ni aquesta novetat, joganera i ingènua,
que et sobta i et corprén i es, sense remei, vella;
ni un ulls que, de vegades, amb confiança et miren
quan ja el nou dia trenca. Diumenge, a la ciutat.

I jugues, com fas sempre. Mes per una vegada
el joc guanyar voldries. Disposat a la lluita,
deixes de banda el mal que t'ha envaït de sobte
i cerques guariment en uns ulls i unes mans
que encara resten vives, en el ventet suau
que travessa València i juliol al capvespre.
 
 
A l'amor d'ara

Com voldria que fosses tots aquells
pels qui alguna vegada he escrit algun poema,
haver mirat amb tu ciutats del nord d'Itàlia,
hiverns, tardors a l'Europa central,
i, en nits de foc roent, d'albada i gessamí,
haver creuat amb tu antigues carreteres
amb palmes vora mar,
taronges i xiprers a frec de llavis.

Com voldria que el present que tu ets,
plaent i amable ara,
vingués de molt lluny,
d'uns altres anys sens tu que a la pell ens deixaven
nits d'escuma i estels,
un perpetu desig que no finia mai,
una joventut primera que no era conscient
de ser ella mateixa.

Mes sé com és d'inútil el desig que m'habita
en una nit de pluja i primavera
que haurà de passar com totes.
Altres amors t'han precedit
i han ocupat el lloc que ocupem ara nosaltres,
els nostres pensaments, els nostres braços,
el nostre breu present.
Ho sabem sense dir-ho.
No cal tenir dades ni testimonis.

Tots els amors han d'arribar tard o d'hora?
¿Sempre els hem de viure com si recomençàssem,
assassinant qui abans ha ocupat el seu lloc,
sens deixar en la ment el record, la presència
de tots aquells que hi foren?
 

Del temps present

Quin temps haurà de ser aqueix que esperes,
ja sense més present,
tot ell viscut en camps d'enyor i de memòria?

Temps solitari on fer recompte
de joventuts gastades, penediments, recança,
on barrejar les dades
i les xifres de tants anys,
com qui juga a cartes
amb una baralla ja vella i marcada,
com qui mou els records, peces d'un escac
sobre el tauler buit,
quan ja s'ha acabat la partida
i hom sap ja els resultats.

No tindràs mai aqueix temps sense present,
ja només de records, sense esperança:
fins el darrer moment davant teu s'ha d'agitar
la grandiosa maquinària de la vida,
cels i llunes giraran sobre una pell
que, encara que gastada, esperarà amb deler
la tremolor del sol i la carícia.

 
   
  Elx
(20-5-1952)
   
 

 

 
       
 
 Pàgina web de poesia a Sant Cugat
©2001
 nopotsermentida