| Paisatge
Com
resclosa que es trenca damunt la pell de sobte,
fa mal haver viscut i sentir viu de sobte
aquell cos que moria, com qui torna a la vida.
Fa mal que una mà amiga t'acaricie el cap
en l'aire suavíssim de meitat de juliol.
I deixar endarrere aquell mal que has viscut,
perduts ja per a sempre també el goig i l'anhel
que aquell mal també et duia, les nits d'aquell
estiu.
Fa mal trobar de nou alegries novelles,
que una casa de nou s'òbriga per a tu,
que uns ulls de color nou que novament estimes
i amorosament cerques et miren en trencar
el nou dia a ciutat: el tacte fresc de l'alba.
Mires el nou
paisatge, desconegut ahir.
És matí de diumenge, s'han buidat els carrers
i els arbres generosos ombregen voravies,
calçades sense cotxes a la ciutat deserta.
D'antics amors el rastre cerques en l'amor nou
que ara s'obre, el dibuix d'aquelles altres mans,
la figura d'aquell altre cos que et sabies,
aquell que tu mateix vas ser quan l'estimaves,
els dubtes i els insomnis que et ferien lament,
el dolor de l'engany, la mentida i la pena
d'un temps que es bellugava i et deixava més
pobre,
amb menys temps per a viure, sense la rauxa
aquella
que es perdia entre els anys que passaven,
incòlumes.
I et sents ric
de bell nou malgrat el temps viscut,
orgullós d'estimar i saber-ho fer veure.
És l'urc d'haver jugat l'esquiu joc de l'amor.
Mes, ai!, de sempre perdre, maldestre cor,
mesquí.
I voldries que aquest instant etern que vius
eternament restàs. Però viure'l fa mal
perquè saps que per sempre més no t'han de
romandre
ni l'oreig suavíssim dels dies de juliol
que travessa València, com un vol del seu aire;
ni aquesta novetat, joganera i ingènua,
que et sobta i et corprén i es, sense remei,
vella;
ni un ulls que, de vegades, amb confiança et
miren
quan ja el nou dia trenca. Diumenge, a la ciutat.
I jugues, com
fas sempre. Mes per una vegada
el joc guanyar voldries. Disposat a la lluita,
deixes de banda el mal que t'ha envaït de sobte
i cerques guariment en uns ulls i unes mans
que encara resten vives, en el ventet suau
que travessa València i juliol al capvespre.
A l'amor d'ara
Com voldria que
fosses tots aquells
pels qui alguna vegada he escrit algun poema,
haver mirat amb tu ciutats del nord d'Itàlia,
hiverns, tardors a l'Europa central,
i, en nits de foc roent, d'albada i gessamí,
haver creuat amb tu antigues carreteres
amb palmes vora mar,
taronges i xiprers a frec de llavis.
Com voldria que
el present que tu ets,
plaent i amable ara,
vingués de molt lluny,
d'uns altres anys sens tu que a la pell ens
deixaven
nits d'escuma i estels,
un perpetu desig que no finia mai,
una joventut primera que no era conscient
de ser ella mateixa.
Mes sé com és
d'inútil el desig que m'habita
en una nit de pluja i primavera
que haurà de passar com totes.
Altres amors t'han precedit
i han ocupat el lloc que ocupem ara nosaltres,
els nostres pensaments, els nostres braços,
el nostre breu present.
Ho sabem sense dir-ho.
No cal tenir dades ni testimonis.
Tots els amors
han d'arribar tard o d'hora?
¿Sempre els hem de viure com si recomençàssem,
assassinant qui abans ha ocupat el seu lloc,
sens deixar en la ment el record, la presència
de tots aquells que hi foren?
Del
temps present
Quin temps
haurà de ser aqueix que esperes,
ja sense més present,
tot ell viscut en camps d'enyor i de memòria?
Temps solitari
on fer recompte
de joventuts gastades, penediments, recança,
on barrejar les dades
i les xifres de tants anys,
com qui juga a cartes
amb una baralla ja vella i marcada,
com qui mou els records, peces d'un escac
sobre el tauler buit,
quan ja s'ha acabat la partida
i hom sap ja els resultats.
No tindràs mai
aqueix temps sense present,
ja només de records, sense esperança:
fins el darrer moment davant teu s'ha d'agitar
la grandiosa maquinària de la vida,
cels i llunes giraran sobre una pell
que, encara que gastada, esperarà amb deler
la tremolor del sol i la carícia.
|
