| Aigua
llunyana La sento des de lluny, sobre el
teulat,
a les fulles vinclades per les llances
tortuoses, al terra tan humit
com la pell d’un nounat, dins de les temples
que esclaten amb el pes d’una nit sorda.
La sento des de lluny, sobre el tronc sinuós
de la figuera, sobre les pedres que duen
el rostre dels meus morts.
La sento sota els peus d’un blanc incendiat,
punxant-te els dits i el gest que s’endevina
sota la pell resseca.
La sento com colpeja les llambordes
on vares transitar: i et guia
els passos lleus abans de fondre’s.
La sento com penetra
les arrels amagades que deixen els teus ossos:
fins a fer-les florir.
La sento travessant els recs del mas,
clavant les urpes a les closes fèrtils,
enfilant-se a les saules emmudides
mentre la boira esquinça els esbarzers de
l’hort.
La sento des de
lluny. Sé que t’abraça
i cau, sempre més lenta,
sobre els teus ulls de fang.
Ens
vàrem estimar
Ens vàrem
estimar.
Com dos amants rebels, nedant entre el marasme
del temps i de les coses.
A la cambra voltada de glicines
i de pedres arnades, ens vàrem estimar.
Com dos amants teixint la veu de les campanes
per als carrers inermes.
Com la nit escampant els seus tentacles
als teulats adormits.
I vàrem veure créixer els vells geranis,
arrecerats del fred i de les ombres.
Ens vàrem estimar les tardes transparents
quan el sol confident s’estremia al balcó
i ordia els nostres cossos.
Va ser en el fràgil temps de primavera,
quan la llum espargia els seus ulls foscos
sobre la terra estèril, que ens vàrem estimar.
D’aquell
amor que fou, en queda el rastre lleu
imprès en una cambra, darrere la persiana
que empara els altres amants.
Encara guspireja
a les parets retortes, en les ombres incertes
que altres amants perfilen amb el cos.
Exhortació
Mentre llegeixo
arrecerada al vell sofà,
em contemplen les coses que m’envolten:
el coixí que somriu indiferent
al meu alè apagat, les tecles del piano,
la taula arraconada a la paret
que acull la llum de posta per bolcar-la
a la presó del meu silenci.
I al pati, la
magnòlia, els rosers,
amb un aire distret em salmodien:
“La lletra que mosseguen els teus ulls
té el gust amarg del temps que passa i
xiscla”.
|
