Salvador Espriu

Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985

Poemaris - Cementiri de Sinera. Barcelona, 1946. - Les cançons d'Ariadna. Barcelona: Óssa Menor, 1949. - Les hores. A Obra lírica. Barcelona: Óssa Menor, 1952. - Mrs. Death. A Obra lírica. Barcelona: Óssa Menor, 1952. - El caminant i el mur. Barcelona: Óssa Menor, 1954. Edicions 62, 1972. - Final del laberint. Barcelona: Atzavara, 1955. - La pell de brau. Barcelona: Lletra d'Or, 1960. - Llibre de Sinera. A Obra poètica. Barcelona: Albertí, 1963. - Per al llibre de Salms d'aquests vells cecs. 1967. - Setmana Santa. Barcelona: Polígrafa, 1972. - Formes i paraules. 1975. - Antologia poètica. Barcelona: Edicions 62 i La Caixa, 1978. - Per a la bona gent. Barcelona: El Mall, 1984. - Obres completes. Poesia 1. Barcelona: Edicions 62, 1968. - Obres completes. Poesia 2. Barcelona: Edicions 62, 1987.

Selecció de poemes “Amb música ho escoltaries potser millor” Et diré sempre la veritat. I si et parlo tan sovint de la meva quotidiana, solitària mort, i amb cruel accent carrego aquesta única sil·laba del meu petit saber, és sols perquè m’agradaria que sentissis dintre teu, ben endins, on acaba el fred camí al teu darrer sepulcre, com humilment, silenciós, t’estimo. Veus? El suau vent a l’herba, i tu i jo, una dona i un home, i tots els noms de tan fràgil bellesa, i aquesta tarda per a nosaltres potser immortal. Però no vols endevinar mai als meus ulls qui sóc jo, com sóc jo, i ara m’omples de buida, densa, sorollosa argila de paraules, fins a fer-ne un insalvable mur, aquest curt pas que ja del tot em separa de tu. “Una closa felicitat és ben bé del meu món” Darrera aquesta porta visc, però no sé si en puc dir vida. Quan al capvespre torno del meu diari odi contra el pa (no saps que tinc la immensa sort de vendre’m a trossos per una pulcra moneda que arriba ja a valer molt menys que res?), deixo fora un vell abric, l’esperança, i m’endinso pel camí dels ulls, pel buit esglai on sento, enllà, el meu Déu, sempre enllà, més enllà de falsos profetes i de rares culpes i del vell neci emmalaltit per versos disciplinats, com aquests d’ara, amb pintes de fosques marques que l’alè dels crítics un dia aclarirà per a la meva vergonya. Sí, em pots trobar, si goses, darrera el glacial no-res d’aquesta porta, aquí, on visc i sento l’enyor i el crit de Déu i sóc, amb els ocells nocturns de la meva solitud, un home sense somnis en la meva solitud. “Thanatos” Quan vinguis, et rebria més bé des de la cendra d’un vell foc? O t’espero amb el salvatge xiscle del vent entre les canyes o amb la cançó profunda, monòtona, tranquil·la, tan dolça, sempre nova, del somni de la mar? O potser m’has de prendre de cop, enllà de buides estances, entre blanques parets que varen veure com els meus morts et feien acatament: glaçades presons on deslliuraves el desig d’altres vides orbes, com jo, de Déu. Quan arribis, si et sento, hauré de saludar-te amb un gran crit. Car moro sense cap saviesa, però molt ric de passos de perdut vianant. “Sentit a la manera de Salvador Espriu” He de pagar el meu vell preu, la mort, i avui els ulls se’m cansen de la llum. Baixats amb mancament tots els graons, m’endinsen pel domini de la nit. Silenciós, m’alço rei de la nit i em sé servent dels homes de dolor. Ai, com guiar aquest immens dolor al clos de les paraules de la nit? Passen el vent, el triomf, el repòs, per rengles d’altes flames i d’arquers. Presoner dels meus morts i del meu nom, esdevinc mur, jo caminat per mi. I em perdo i sóc, sense missatge, sol, enllà del cant, enmig dels oblidats caiguts amb por, només un somni fosc que va sortir dels palaus de la llum.