| “Quan
ens besem…” Quan ens besem
voldria percebre
el teu més íntim tu,
allà on et quedes sola.
Quan ens besem
voldria
saber que no estic sol,
que, almenys aquest instant,
l’aspre fred dels carrers,
aquesta mort petita
que arrosseguem tothora,
s’allunya de nosaltres.
Quan ens besem
voldria
que romangués amb mi
amarant els meus llavis
una engruna de tu,
que em revingués al tacte
quan el fred dels carrers
se’m tornés dolorós.
Foc
Esventres
l’aire,
captures la mirada,
devores àmbits,
fas esclatar la llum,
incendies les ombres.
Ens congreguen
davant teu
la dansa esvelta de la flama,
l’aspre escalf de la matèria consumint-se.
Perdura el foc a
les brases
i al fons de les pupil·les.
Retrobo dins
dels ulls
les entranyes del món.
Landgoed
de Wipselberg
Enllà de la
pluja,
sota la llum del temps,
els arbres nus,
l’alè dels ulls,
la sola veu que som.
Sota la llum del
temps,
les gotes clares damunt les branques,
la terra acollidora,
l’antic escalf que ens salva,
l’afecte que ens guardàvem,
els records que ens uneixen,
els compartits propòsits.
Sota la llum del
temps,
els mons que construïm,
únics, efímers,
d’una estranya bellesa,
les futures paraules.
Ens mira el
temps
i, infatigable, deixa
rastres silents.
Guardem, però,
l’afecte,
l’antic escalf que ens salva.
|
