Selecció de poemes

Qui ens havia de dir que el camí
fóra tan ple de rocs, de bumps, d´esquerdes...?
Vam buscar dreceres millors, més breus,
però els esbarzers s´emboscaven de nit
i l´alba ens va sorprendre fora via.
Ara ja ens sembla molt aquest camí:
ral i net, des d´on veiem les aurores
i ens corprenen el cel, la son i el gaudi.
S´ha de saber deixar el botí a temps
per passar el riu estalvi i sobreviure.
Tots els camins no són per fer camí
i distingir la selva de la resta
és un art difícil i llarg d´aprendre.
No paris compte dels pirates nous:
duen tots americana i corbata
i ara prediquen les lleis del mercat
i els vents dels diners i de l´eficàcia.
No deixis que aquestes lleis et transformin
el somriure. M´agrada el teu esguard:
hi veig el vol de la gavina al mar.
Quan tornem de la feina cada dia
i, havent sopat, amb dits com arrels d´àlbers
notem l´aigua que ens nodreix les mirades
i ens fa sentir intensament els cossos,
tenim els mots que ens diem sense dir-nos,
els mots que només ens diem ben fluix
besant-nos quan ningú no pot sentir-nos.
I el temps, el temps tan breu i just de vida,
que ens permet guanyar l´espai per a dir-los.
 

La mare de la pietat

Per una mica d’or ho justifiquen tot.
Són joves i s’enamoren, mudats,
de les lleis implacables del mercat
al voltant d’una taula ben parada,
en un restaurant ben car i de moda.
Sense perdre ni un punt de la corbata
o la camisa comprada a Florència
els juren fidelitat absoluta.
I, quan un nen pobre els veu caminant
i els admira, no perden ni un bri
d’impecable i rica solemnitat.
Els valors només ho són si cotitzen
a l’alça i a la baixa de la borsa.
S’engreixen de pressa i el preu
dels manaments que han jurat
és un viatge llarg per la mar morta
on va morir l’infant que un dia foren:
el telèfon de gel, a poc a poc, tornant
marbre la mare de la pietat.
 

Envelliran els llibres

Envelliran els llibres i potser
no els llegirà ningú, però tant se val
si ens han representat i ens han tornat
més vius mentre els bastíem i els vivíem.
Envelliran els llibres  i potser
no els llegirà ningú, però els mots que hi vam
escriure romandran en aquell vent
que torna de tant en tant ple de vida.
Mentrestant traçarem cartografies:
noves a totes les planes del llibre
dels camins rals de la nit i del dia.
Obrirem la cartera que fa molts
anys vam desar a les golfes del neguit.
I quan fem el recompte de les coses
ens adonarem que el millor de tot
ho hem tingut per l’atzar que ens va donar
vida i uns ulls per trobar-nos i viure.