Poesia a Sant Cugat '03 - Poetes
  Inici  | Programa d'actes |   Poetes  |   Enllaços  |   Contacte  |   Crèdits  
                           
                     


Lluís Calvo

                              Lluís Calvo
                              Saragossa, 1963
                               
                               
                              Bibliografia

Premis literaris

Amadeu Oller de poesia, 1987: Veïnatge d'hores
Miquel Martí i Pol, 1988: A contrallum
Premis Literaris de Girona-Miquel de Palol de poesia, 1990: Vida terenal
Salvador Espriu de poesia de Calafell, 1991: Jardí d'una ciutat deserta
Vila de Vallirana-Josep M. López Picó de poesia, 1995: El món que respirava pels ulls
Ciutat de Palma-Joan Alcover de poesia, 1996: L'estret de Bering
Maria Mercè Marçal, 2000: Opus spicatum
Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona, 2002: El buit i la medusa

Llibres publicats

Poesia
Veïnatge d'hores. Barcelona: El Mall, 1987
A contrallum. Barcelona: Columna, 1989
Vida terrenal. Barcelona: Columna, 1991
Jardí d'una ciutat deserta. Calafell: Ajuntament, 1992
La llunyania. Barcelona: Quaderns Crema, 1993
El món que respirava pels ulls. Barcelona: Columna, 1996
L'estret de Bering. Barcelona: Edicions 62, 1997
Opus spicatum. Lleida: Pagès, 2000
Omissió: l'u de la u. Gaüses (Vilopriu): Llibres del Segle, 2001
El buit i la medusa. Barcelona. Barcelona: Proa, 2002
La tirania del discurs: protoversos i electropoemes. Lleida: Pagès, 2003
                               
                               
                              Selecció de poemes


El gat de Schrödinger (El buit i la medusa, 2002)

A l'Arnau Pons,
que m'ha suggerit de posar-lo aquí…



A la mà, la moneda rellu com un vi jove:
el destí fortuït, llançat a cara o creu,
fa tombarelles d’or en l’aire immòbil
i cau, precís, en el palmell obert.
En aturar-se el vol
observes, fixament, l’objecte indòmit.
El bust sever ben clar t’ho diu: és cara.
Girada a l’inrevés, en un altre univers,
una perfecta rèplica de tu
en veu també la creu
i en tempta, juganera, la dringada.

Mentrestant, a uns pocs passos -resseguint
l’emparrat somnolent d’un antic casalot
de cendrosos suburbis-,
un gat passeja a prop d’un mur
on uns quants homes, baladrers,
engeguen perdigons a les formes esquives.
Tot just llavors, en ressonar els trets,
sota els evònims foscos i embullats
que oculten una pèrgola escapçada,
un doble teu percep el gat estès
i un altre, abstret, en guaita les set vides.

Moneda i animal: excuses per recloure,
ambiguament, el món:
allò que arriba al vol, allò que fuig i torna.

Resta, però, un enigma irresolt:
¿qui és, a la fi, l’observador verídic?
¿Aquell que veu la cara o veu la creu?
¿Aquell que observa el gat o en sotja les despulles?

Tots quatre, versemblants, existeixen alhora.
I, evasius, sense pausa,
es desdoblen en fets.
Acreix-los, doncs, en tu.
I multiplica’ls.

En copsaràs,
com un mirall que et calca,
la infinitud del que ets.


A la impensada (La tirania del discurs, 2003)

La ment s’enlaira en cims de somni i de safir,
eteri estrep i roca, topazi i cos en flama
del símbol soterrat que, fugisser, apama
la solitud del cigne, la bala sense tir.

Gegant o cos eixorc, com roda sense gir,
el pensament s’acreix en la infinita trama
que endevina el no-res amb ombres de proclama
i apaivaga la mort en el darrer sospir.

El món s’encega, adust, en un mirall de cendra
que amb somnis dilueix el rostre i el batec:
el foc i la buidor, el cor i el gest d’aprendre

allò que ja ha fugit en dir-ne el nom rebec.
Car res no és sòlid ni ert, ans faula vana i tendra:
besllum, presagi i crit; miratge, brisa o frec.



Crònica de successos (La tirania del discurs, 2003)

Tothom té una ombra que és lletja i va descalça,
una ombra on hi creixen males herbes
i on els poemes floreixen com les herbes roqueres
que provoquen al·lèrgies a desdir.
En podríem dir l’altra cara de nosaltres mateixos:
l’abisme obscur
on la profunditat, ronyosa i malgirbada,
s’estén en suburbis insolents
o, en l’altre extrem,
la gepa immensa que reclou, al seu dedins,
allò que cal tapar
sota una tona de ciment.
Al capdavall, en el resum més escarit,
tots ocultem un ciutadà
que, en cometre un crim sagnant,
el veïns titllen, consternats,
d’absolutament normal.
Hi ha, per tant, la visió de qui veu
i hi ha, també, la cara oculta
que veu en no veure-hi res.
Tots som la mateixa persona
situada en un llindar o en un altre:
pressió atàvica
del macaco malforjat
o cigne renascut
entre cants i miratges.
Tot depèn, però,
d’una actualització o d’una altra;
més ben dit: del fet de gratar
el cràter del volcà o, altrament,
de deixar-lo adormit per sempre més.

Hi ha, però, persones
que encara creuen en la identitat
unívoca i resplendent.
Subjectes que parlen de criteris ferms
i de personalitats estables,
de coherències esplèndides
i de virtuts mantingudes al llarg del temps.
Individus que mai no surten, ni per remei,
a les cròniques negres.

I que, per això mateix,
m’inspiren un temor irracional.
                               
                               
 
 Pàgina web de poesia a Sant Cugat
©2003
 nopotsermentida