| |
|
|
 |
|
|
Bibliografia
Premis
literaris:
- Ciutat de
Palma-Joan Alcover de poesia, 1989: Carnaval
- Ciutat d'Olot-Josep
Munteis de poesia, 1991: Crònica del desfici
- Bearn de narrativa,
1998: Susannes
Llibres publicats:
- Narrativa
breu
- Susanna i
l'estranger. València: Eliseu Climent /
3i4, 1991
- Plaça
d'Àfrica. Palma de Mallorca: Moll, 1996
- Susannes.
Binissalem: Di7, 1999
Poesia
- Cos de calitja.
Llucmajor: Ed. Atàviques, 1987
- Carnaval.
Barcelona: Columna, 1990
- Crònica del
desfici. Barcelona: Columna, 1992
- 11 poemes.
Palma de Mallorca: Moll, 1997
- Versllum.
Palma de Mallorca: Moll, 2000
|
Selecció
de poemes
|
El
rei
Només un home pot haver-hi per a un regne i en
el cor
d’una dona –digué el rei. Ningú que
tengui els meus ulls
no pot intentar obligar-te. Mirava la dama i
callava. I ella
deia poques coses, amb els ulls, amb les mans.
Ell recordà el
seu gust, la seva vulnerabilitat. El cambrer els
serví un glopet
de maduixa. Ella el besà; o potser fou ell, el
que la besà. Ell
sentí nàusees, i corregué cap a l’escala.
Entrà un personatge
d’una altra història, i ella se sentí
atreta per ell, fins i tot
abans de veure’l. Quan ell pujà de bell nou
l’escala, ella ja
no hi era, perquè l’altre personatge ja
l’havia seduïda; li havia
dit que la volia per a ell tota la nit. El
cambrer demanà al rei
pels ulls, i ell li contestà que abans de
l’alba seria cec. Ella
entrà llavors, ja tard, i el rei, ebri i sol, en
veure-la, es tragué
els ulls i els posà dins d’un tassonet,
perquè s’inundassin de
les darreres gotes de maduixa i de les primeres
llàgrimes, men-
tre ella, folla i irada, cridava el seu nom.
Després, la reina
mormolà que desitjava engendrar un príncep.
L’home invisible llegeix el pas del
temps i
escriu i parla molt dolçament a l’amaradora
(tríptic de l’home invisible)
El gest
El desig té els teus ulls, el teu gest, el teu
nom.
Hi ha un home invisible que du un colom a les
mans,
i du una ferida, i du un desig, i du el teu nom;
i ho du tot a les mans, les mans
d’acariciar-te.
El tacte
Descobrir-te melosa sota el meu cos ferit,
i rebre els teus dits com si tu fossis el mar
i jo t’esperàs, a l’arena, com un port
d’algues.
Desfer els corals de la teva fondària: lent
presagi d’un cant llunyà d’homes i de
peixos.
El bes
No em veuràs, l’esguard retut, quan els
llavis
meus siguin els teus llavis; quan la llengua
i el bes agombolin el teu mar sencer;
quan les arrels del meu ventre, deu encesa,
omplin els teus avencs. Intenta mirar-me, però,
i no cloguis les parpelles, que el desig té
els teus ulls.
Laberint
Era massa senzill, Michelle, esperar-te,
com qui espera la mort, i sentir-te, enllà
de la il·lusió; seguir-te en la senda senzilla
de la teva frisança. Era massa senzill
rebre’t quan no venies; anar-me’n
quan arribaves; cercar-te quan no existies.
Era massa senzill morir en el mar
i besar el teu sexe d’argent, inexistent.
Era massa senzill arribar tard a la teva pell
i naufragar, i perdre els ulls i travessar
el teu cos amb l’espasa màgica de
l’invisible.
I dormir amb tu, i oblidar que no eres humana
era massa senzill quan em besaves i quan els
àngels nus
no havien davallat encara fins al meu jaç, a
cercar-me.
Era massa senzill per sobreviure-hi, per no
perdre’t,
i per no adonar-me que l’aigua mai no havia
d’arribar
al cim perillós del meu jaure impossible. |
|
