poesia a Sant Cugat - POETES
poesia a Sant Cugat   Inici  | Programa d'actes |   Poetes  |   Enllaços  |   Contacte  |   Crèdits  
 
poesia a Sant Cugat

 Miquel Bezares

         


Bibliografia

Premis literaris:

  • Ciutat de Palma-Joan Alcover de poesia, 1989: Carnaval
  • Ciutat d'Olot-Josep Munteis de poesia, 1991: Crònica del desfici
  • Bearn de narrativa, 1998: Susannes


Llibres publicats:

  • Narrativa breu
  • Susanna i l'estranger. València: Eliseu Climent / 3i4, 1991
  • Plaça d'Àfrica. Palma de Mallorca: Moll, 1996
  • Susannes. Binissalem: Di7, 1999

    Poesia
  • Cos de calitja. Llucmajor: Ed. Atàviques, 1987
  • Carnaval. Barcelona: Columna, 1990
  • Crònica del desfici. Barcelona: Columna, 1992
  • 11 poemes. Palma de Mallorca: Moll, 1997
  • Versllum. Palma de Mallorca: Moll, 2000

Selecció de poemes

El rei

Només un home pot haver-hi per a un regne i en el cor
d’una dona –digué el rei. Ningú que tengui els meus ulls
no pot intentar obligar-te. Mirava la dama i callava. I ella
deia poques coses, amb els ulls, amb les mans. Ell recordà el
seu gust, la seva vulnerabilitat. El cambrer els serví un glopet
de maduixa. Ella el besà; o potser fou ell, el que la besà. Ell
sentí nàusees, i corregué cap a l’escala. Entrà un personatge
d’una altra història, i ella se sentí atreta per ell, fins i tot
abans de veure’l. Quan ell pujà de bell nou l’escala, ella ja
no hi era, perquè l’altre personatge ja l’havia seduïda; li havia
dit que la volia per a ell tota la nit. El cambrer demanà al rei
pels ulls, i ell li contestà que abans de l’alba seria cec. Ella
entrà llavors, ja tard, i el rei, ebri i sol, en veure-la, es tragué
els ulls i els posà dins d’un tassonet, perquè s’inundassin de
les darreres gotes de maduixa i de les primeres llàgrimes, men-
tre ella, folla i irada, cridava el seu nom. Després, la reina
mormolà que desitjava engendrar un príncep.


L’home invisible llegeix el pas del temps i
escriu i parla molt dolçament a l’amaradora

(tríptic de l’home invisible)


El gest
El desig té els teus ulls, el teu gest, el teu nom.
Hi ha un home invisible que du un colom a les mans,
i du una ferida, i du un desig, i du el teu nom;
i ho du tot a les mans, les mans d’acariciar-te.

El tacte
Descobrir-te melosa sota el meu cos ferit,
i rebre els teus dits com si tu fossis el mar
i jo t’esperàs, a l’arena, com un port d’algues.
Desfer els corals de la teva fondària: lent
presagi d’un cant llunyà d’homes i de peixos.

El bes
No em veuràs, l’esguard retut, quan els llavis
meus siguin els teus llavis; quan la llengua
i el bes agombolin el teu mar sencer;
quan les arrels del meu ventre, deu encesa,
omplin els teus avencs. Intenta mirar-me, però,
i no cloguis les parpelles, que el desig té
els teus ulls.


Laberint

Era massa senzill, Michelle, esperar-te,
com qui espera la mort, i sentir-te, enllà
de la il·lusió; seguir-te en la senda senzilla
de la teva frisança. Era massa senzill
rebre’t quan no venies; anar-me’n
quan arribaves; cercar-te quan no existies.
Era massa senzill morir en el mar
i besar el teu sexe d’argent, inexistent.
Era massa senzill arribar tard a la teva pell
i naufragar, i perdre els ulls i travessar
el teu cos amb l’espasa màgica de l’invisible.
I dormir amb tu, i oblidar que no eres humana
era massa senzill quan em besaves i quan els
àngels nus
no havien davallat encara fins al meu jaç, a cercar-me.
Era massa senzill per sobreviure-hi, per no perdre’t,
i per no adonar-me que l’aigua mai no havia d’arribar
al cim perillós del meu jaure impossible.
 
   
  Llucmajor
(17-2-1968)
   
 

 

 
       
 
 Pàgina web de poesia a Sant Cugat
©2001
 nopotsermentida