poesia a Sant Cugat - POETES
poesia a Sant Cugat   Inici  | Programa d'actes |   Poetes  |   Enllaços  |   Contacte  |   Crèdits  
 
poesia a Sant Cugat

Víctor Batallé

         


Bibliografia

Premis literaris:

  • Premis Literaris de Girona-Ramon Muntaner de literatura juvenil, 1989: La metamorfosi d'en Ricard
  • Premis Octubre-Andròmina de narrativa, 1994: Tres d'amor
  • Ciutat de Badalona, 1997: La porta de la lluna

Llengües a les quals ha estat traduïda la seva obra:
Castellà
Llengües de les quals ha traduït al català:
Anglès
Altres dades literàries:
Ha escrit i adaptat nombrosos guions, novel·les i treballs dramàtics per a la BBC. Cinc obres teatrals seves han estat estrenades en anglès

Llibres publicats:

  • Narrativa breu
  • El món de fora. Barcelona: Empúries, 1996
  • Parada ocasional. Barcelona: Proa, 2000

    Novel·la

  • Carta a la lluna. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1987 [juvenil]
  • La metamorfosi d'en Ricard. Barcelona: Empúries, 1989 [juvenil]
  • La metamorfosi d'en Vicenç. Barcelona: Empúries, 1990 [juvenil]
  • L'amic de Carla. Barcelona: Empúries, 1993
  • Operació Delta 3. Barcelona: Empúries, 1993 [juvenil]
  • Tres d'amor. València: Eliseu Climent / 3i4, 1995
  • Joc de becs. Barcelona: Columna, 1996
  • La porta de la lluna. Barcelona: Columna, 1997

    Poesia

  • Tercer matí. Barcelona: El Mall, 1986
  • Plaer mil·lenari. Barcelona: Empúries, 1990
  • Vida escampada. Barcelona: Columna, 1998

Obres dramàtiques representades:

  • Tros de carn. Barcelona: T. Regina, 1989

Obra escrita originalment en altres llengües:

  • Blue anthology, 1975 [poesia; anglès]
  • Thirty Poems for a cupboard, 1977 [poesia; anglès]
  • Eke to escape 1977-1997. Altres cops (ed. bilingüe), 1997 [poesia; anglès]

Selecció de poemes

Acomiadar-se amb prou feines

La rebentada llum roja de l’esperit ho envolta tot.
Tenim la tardor feta gasa, la ferida oberta sagna
i omple de blanc silenci els ulls a mitja tanca.
L’amic xerra, recolzat a la barra; parla i ensuma
el color de l’aire. La fusta bruta diu amb alta veu
paraules que no lliguen, que abandonades només
són síl·labes d’aire sense cap gola que les encanti.
Els que hi som mirem com el capvespre de lluny
tafaneja racons d’aquest bar, on l’estómac és àcid
i el fum dibuixa sentiments a cop de puny.

Amics per sempre,
aquí és on regulem el sacrifici,
obrim la boca i trenquem la salut
amb gots de vidre a vessar de fel santa.
Sols, o entre nosaltres: altre cop l’alcohol,
-amb tota aquella coneguda esperança-
buida i omple el temps, la panxa, el cap
i duu de bracet –cosda per la boca-
l’anònima astrugància.

L’alcohol, lluny o entre nosaltres, fermenta el desig
de saber com seria la vida a l’altra banda,
què fan els àngels ebris quan cansats de volar donen cops,
no contra la llum, sinó contra la fosca, la basarda,
i entaforem la vaca cega contra l’antic estable.
Nosaltres no som pas geranis orsecats, ni or allisat
per fer-lo prim, pla i més llarg. Som ebris
de cara i cos, mirem la ciutat des de la platja i sabem
què fa el camí rampant de l’avió quan pinta de blanc l’aire.
Per escriure al bar calen miralls que salvin la còpia fàcil.
Cal ser diferents. Així, després, podrem vendre històries
de goles enamorades per cada ampolla que hem buidat,
i l’esperança de cada coll de got que encara no hem vessat.
 

Què és fer l’amor amb algú absent?

A porta tancada, sense res per coixí, escolto
“país, palau, botxí”. El que tinc per sospita d’ombra
parla moviments d’aire en aquest racó de cor.
El silenci és el projecte de soroll que té aquest llibre.
Els fets del dia passen llista en un altre lloc.
Aquesta casa meva és frontera de paraules
que fiten l’espai buit on fins i tot
la metàfora es rebolca buida de so.

Per on puc –femella del passat- escoltar la carn que vessa?
És clar que, a porta tancada, no veig ningú a qui preguntar:
¿on és la dona que m’abandonà per un altre home més net,
més polit, més seriós i sense el greix i milers de fills
que he tingut entre les cames de qualsevol altra?
No vull demanar a ningú què em cal aquesta nit:
vull escorcollar el forat i no esperar res a canvi. Visc en un lloc
on les parets empastifades de temps porten els ulls a mirar
amb la certesa viatgera que viure és un anar i venir constant.

Viure és saber on no és el món. Morir no és una nit
que explica amb ombra que estimar és ben poca cosa,
que ningú no ha d’anar pels camins robant queviures als pobres.
Estimar és llepar? pregunto a la dona de fer feines.

Aleshores la seva veu es fa parla
i diu que li han dit que fer l’amor és fer paraules.
 

Sense voler

La pell del matí,
a prop de l’amor,
i a mig camí de la salut,
esbrina com l’aire remunta
el pes de la nit i els somnis.

Sense voler,
arreplego raons contra el cos
lligat a la veu, que aprèn, altre cop,
com trobar paraules per viure.

 
   
  Badalona
(29-11-1947)
   
 

 

 
       
 
 Pàgina web de poesia a Sant Cugat
©2001
 nopotsermentida