| Acomiadar-se
amb prou feines La rebentada llum roja de
l’esperit ho envolta tot.
Tenim la tardor feta gasa, la ferida oberta sagna
i omple de blanc silenci els ulls a mitja tanca.
L’amic xerra, recolzat a la barra; parla i
ensuma
el color de l’aire. La fusta bruta diu amb
alta veu
paraules que no lliguen, que abandonades només
són síl·labes d’aire sense cap gola que
les encanti.
Els que hi som mirem com el capvespre de lluny
tafaneja racons d’aquest bar, on
l’estómac és àcid
i el fum dibuixa sentiments a cop de puny.
Amics per
sempre,
aquí és on regulem el sacrifici,
obrim la boca i trenquem la salut
amb gots de vidre a vessar de fel santa.
Sols, o entre nosaltres: altre cop
l’alcohol,
-amb tota aquella coneguda esperança-
buida i omple el temps, la panxa, el cap
i duu de bracet –cosda per la boca-
l’anònima astrugància.
L’alcohol,
lluny o entre nosaltres, fermenta el desig
de saber com seria la vida a l’altra banda,
què fan els àngels ebris quan cansats de volar
donen cops,
no contra la llum, sinó contra la fosca, la
basarda,
i entaforem la vaca cega contra l’antic
estable.
Nosaltres no som pas geranis orsecats, ni or
allisat
per fer-lo prim, pla i més llarg. Som ebris
de cara i cos, mirem la ciutat des de la platja i
sabem
què fa el camí rampant de l’avió quan
pinta de blanc l’aire.
Per escriure al bar calen miralls que salvin la
còpia fàcil.
Cal ser diferents. Així, després, podrem vendre
històries
de goles enamorades per cada ampolla que hem
buidat,
i l’esperança de cada coll de got que
encara no hem vessat.
Què és
fer l’amor amb algú absent?
A porta tancada,
sense res per coixí, escolto
“país, palau, botxí”. El que tinc per
sospita d’ombra
parla moviments d’aire en aquest racó de
cor.
El silenci és el projecte de soroll que té
aquest llibre.
Els fets del dia passen llista en un altre lloc.
Aquesta casa meva és frontera de paraules
que fiten l’espai buit on fins i tot
la metàfora es rebolca buida de so.
Per on puc
–femella del passat- escoltar la carn que
vessa?
És clar que, a porta tancada, no veig ningú a
qui preguntar:
¿on és la dona que m’abandonà per un
altre home més net,
més polit, més seriós i sense el greix i
milers de fills
que he tingut entre les cames de qualsevol altra?
No vull demanar a ningú què em cal aquesta nit:
vull escorcollar el forat i no esperar res a
canvi. Visc en un lloc
on les parets empastifades de temps porten els
ulls a mirar
amb la certesa viatgera que viure és un anar i
venir constant.
Viure és saber
on no és el món. Morir no és una nit
que explica amb ombra que estimar és ben poca
cosa,
que ningú no ha d’anar pels camins robant
queviures als pobres.
Estimar és llepar? pregunto a la dona de fer
feines.
Aleshores la
seva veu es fa parla
i diu que li han dit que fer l’amor és fer
paraules.
Sense
voler
La pell del
matí,
a prop de l’amor,
i a mig camí de la salut,
esbrina com l’aire remunta
el pes de la nit i els somnis.
Sense voler,
arreplego raons contra el cos
lligat a la veu, que aprèn, altre cop,
com trobar paraules per viure.
|
