Vicenç Altaió

Sta. Perpètua de Mogoda, 1954

Bibliografia Llibres publicats Poesia Sempre som afany. Barcelona: El Mall, 1979 Correspondències com a conspiracions. Palma de Mallorca: Tafal, 1982 Biathànatos o L'elogi del suïcidi. Barcelona: El Mall, 1982 La dona és Mallarmé. Sabadell: Èczema, 1982 Père-Lachaise, 1982 La llengua suspesa. Barcelona: Antoni J. Agra, 1986 Àfrica, 1989 Amor latent: ella era ell. Barcelona: Cafè Central, 1990 La descoberta, 1991 L'art pot morir, 1993 Europa, 1994 Aqua et tempus, 1996

Selecció de poemes Viatge (Sempre som afany, 1979) Férem del dubte una imperfecció humana a la mida d'una mosca al sostre. D'una funció. D'un botó descordat. La inutilitat d'una porta, d'uns carrers, d'una entrada, vigilada per la mirada d'un gos amb les barres trencades. Fou la por que ens féu curt el trajecte. Sabérem que hi ha un bar a cada cantonada. Qualsevol arbre ens acolliria. O potser sota una grua en el fred desert i gris volcà d'una obra o sota una xemeneia rogenca o al llindar de la runa. Destriar el blat de la palla. Els poblets de les ciutats hostils. O la solidaritat dels ravals que ara en diuen barris. És la mort del Gran Costum. Sabérem que hi ha bars oberts tothora. Molt malament ho vam passar, pensant en el gas obert i la verdura, i els pocs objectes, els llibres, els papers privats i unes quantes coses tangibles i definibles com l'exili. Però un lladruc, ai!, guarda totes les portes, la porta de la farola, la porta del far, la porta del llum, la música i l'estàtua. Ens fóra difícil arribar-hi per mar. I fou el viatge! Quants bars encara tancats! Tancades les set vides del gos contra les nostres set vides rodants. Tota espera tingué un bar. Tota partida, tota arribada tingué un bar i un vigilant, una vida convida una copa amb la vida de l'altre una copa amb els altres contra set. El setè digué, peu dret: -Mai no renunciaren el viatge. Desterrat immemorial, Li Po (Biathànatos o L'elogi del suïcidi, 1982) L'alcohòlic Rendit davant els primers raigs de sol, lliures les mans, esmorzen els ocells. Ebri, m'allito abans que el marc d'exili perdi el reflex de la lluna a la gassa on, foll, escric i pinto lluny dels homes. Gripaus i cucs ombren la nit diürna, beuen als llacs i foraden el fang. Núvols i vents, llençols vermells m'envelen. De tarannà rumbós, navego, irat, sense retorn, revolt, pel buit del cel. Nio la llar de l'Intangible eteri on faig bordell del tedi de la vida; tasto llamins i tasses de bon vi, vint-i-sis dolls joves d'hores mortals. Assedegat i ressacós clivello amb guany el gel del Riu dels Bambús, tallo, no puc tallar, i em sagna l'hemorràgia i el pensament es cola i corre avall. Caigut al pou, confesso, avergonyit, no ser immortal; desconec l'alfabet del monestir que purifica el cant. S'enlaira prou però defalleix en vol. Savi ja sóc per l'enigma: el vestit es penjà als rocs de les Illes de l'Est. Torno Li Po als confins de la terra. Tu, Desterrat Immemorial, beu. Bevem amb ell el poema d'un glop. Homo homini lupus, George Roualt (Biathànatos o L'elogi del suïcidi, 1982) El penjat El forjador de llamps no detura la ira dels trons. No arribarà a treure's les sandàlies. Un voltor pesant d'ales cansades planeja i baixa en zig-zag estripant la nit calma, la pell estesa i el tacte. Li priva el coll un espant hòrrid. No provarà de pujar les crestes i cridar: Foc! Foc! Ni encendrà els camps perquè l'au fosca no pongui més pus entre els ceps. Tindrà preparades les fustes i la corda. De l'amor només li roman l'os cadàver. Al penjat de Roualt se li ha posat la pell verda i el cel i el llenç s'han tenyit també de tedi. La lluna encén les fogueres i ningú no s'ajeu al voltant. Tampoc a casa no hi ha ningú. El terra fa callar les veus insurrectes. L'home és llop per als homes. El deliri, idòlatra del gest, l'ha escanyat. La tera és ferma però l'univers gira i el balanceja. La corda li obre un solc i creix el gra. Despreses d'aquest gèlid cos penjat unes gotes de semen faran brot i arbre, mandràgola al cercle setè.