Poesia a Sant Cugat '03 - Poetes
Free Hosting

Free Web Hosting with PHP, MySQL, Apache, FTP and more.
Get your Free SubDOMAIN you.6te.net or you.eu5.org or...
Create your account NOW at http://www.freewebhostingarea.com.

Cheap Domains

Cheap Domains
starting at $2.99/year

check
  Inici  | Programa d'actes |   Poetes  |   Enllaços  |   Contacte  |   Crèdits  
                           
                     


Vicenç Altaió

                              Vicenç Altaió
                              Sta. Perpètua de Mogoda, 1954
                               
                               
                              Bibliografia

Llibres publicats

Poesia
Sempre som afany. Barcelona: El Mall, 1979
Correspondències com a conspiracions.
Palma de Mallorca: Tafal, 1982
Biathànatos o L'elogi del suïcidi.
Barcelona: El Mall, 1982
La dona és Mallarmé.
Sabadell: Èczema, 1982
Père-Lachaise, 1982
La llengua suspesa
. Barcelona: Antoni J. Agra, 1986
Àfrica
, 1989
Amor latent: ella era ell
. Barcelona: Cafè Central, 1990
La descoberta
, 1991
L'art pot morir
, 1993
Europa
, 1994
Aqua et tempus
, 1996
                               
                               
                              Selecció de poemes


Viatge (Sempre som afany, 1979)

Férem del dubte una imperfecció
humana a la mida d'una mosca al sostre.
D'una funció. D'un botó descordat.
La inutilitat d'una porta, d'uns carrers,
d'una entrada,
vigilada per la mirada
d'un gos amb les barres trencades.

Fou la por que ens féu curt el trajecte.
Sabérem que hi ha un bar a cada cantonada.

Qualsevol arbre ens acolliria. O potser
sota una grua en el fred desert i gris volcà
d'una obra o sota una xemeneia rogenca
o al llindar de la runa. Destriar
el blat de la palla. Els poblets
de les ciutats hostils. O la solidaritat
dels ravals que ara en diuen barris.

És la mort del Gran Costum.
Sabérem que hi ha bars oberts tothora.

Molt malament ho vam passar,
pensant en el gas obert i la verdura,
i els pocs objectes, els llibres,
els papers privats i unes quantes coses
tangibles i definibles com l'exili.
Però un lladruc, ai!, guarda totes les portes,
la porta de la farola, la porta del far,
la porta del llum, la música i l'estàtua.

Ens fóra difícil arribar-hi per mar.

I fou el viatge!
Quants bars encara
tancats! Tancades les set vides del gos
contra les nostres set vides rodants.
Tota espera tingué un bar. Tota partida,
tota arribada tingué un bar i un vigilant,
una vida convida una copa amb la vida
de l'altre una copa amb els altres
contra set.
El setè digué, peu dret:
-Mai no renunciaren el viatge.


Desterrat immemorial, Li Po (Biathànatos o L'elogi del suïcidi, 1982)
L'alcohòlic

Rendit davant els primers raigs de sol,
lliures les mans, esmorzen els ocells.
Ebri, m'allito abans que el marc d'exili
perdi el reflex de la lluna a la gassa
on, foll, escric i pinto lluny dels homes.
Gripaus i cucs ombren la nit diürna,
beuen als llacs i foraden el fang.
Núvols i vents, llençols vermells m'envelen.
De tarannà rumbós, navego, irat,
sense retorn, revolt, pel buit del cel.
Nio la llar de l'Intangible eteri
on faig bordell del tedi de la vida;
tasto llamins i tasses de bon vi,
vint-i-sis dolls joves d'hores mortals.
Assedegat i ressacós clivello
amb guany el gel del Riu dels Bambús, tallo,
no puc tallar, i em sagna l'hemorràgia
i el pensament es cola i corre avall.
Caigut al pou, confesso, avergonyit,
no ser immortal; desconec l'alfabet
del monestir que purifica el cant.

S'enlaira prou però defalleix en vol.
Savi ja sóc per l'enigma: el vestit
es penjà als rocs de les Illes de l'Est.
Torno Li Po als confins de la terra.
Tu, Desterrat Immemorial, beu.
Bevem amb ell el poema d'un glop.


Homo homini lupus, George Roualt (Biathànatos o L'elogi del suïcidi, 1982)
El penjat

El forjador de llamps no detura la ira dels trons.

No arribarà a treure's les sandàlies.
Un voltor pesant d'ales cansades
planeja i baixa en zig-zag estripant
la nit calma, la pell estesa i el tacte.
Li priva el coll un espant hòrrid.

No provarà de pujar les crestes i cridar:
Foc! Foc! Ni encendrà els camps perquè
l'au fosca no pongui més pus entre els ceps.
Tindrà preparades les fustes i la corda.
De l'amor només li roman l'os cadàver.

Al penjat de Roualt se li ha posat la pell verda
i el cel i el llenç s'han tenyit també de tedi.
La lluna encén les fogueres i ningú no s'ajeu al voltant.
Tampoc a casa no hi ha ningú. El terra fa callar les veus
insurrectes. L'home és llop per als homes.

El deliri, idòlatra del gest, l'ha escanyat.
La tera és ferma però l'univers gira i el balanceja.
La corda li obre un solc i creix el gra.
Despreses d'aquest gèlid cos penjat unes gotes
de semen faran brot i arbre, mandràgola al cercle setè.
                               
                               
 
 Pàgina web de poesia a Sant Cugat
©2003
 nopotsermentida