poesia a Sant Cugat - POETES
poesia a Sant Cugat   Inici  | Programa d'actes |   Poetes  |   Enllaços  |   Contacte  |   Crèdits  
 
poesia a Sant Cugat

  Anna Aguilar-Amat

         


Bibliografia

Premis literaris:

  • Englantina d'or als Jocs Florals de Barcelona, 2000: Petrolier i Teatre
  • XLII premi Carles Riba, 2000: Trànsit entre dos vols.


Llibres publicats:

  • Poesia
  • Trànsit entre dos vols. Barcelona: Proa, Óssa Menor, 2001

Selecció de poemes

Viatge en metro mentre voles a Bloomington

L’anterior no admetia passatgers. En aquest,
ningú no té l’espai per treure’s la jaqueta. Jo
duc massa embalums, com sempre, com si
em pengés del cos els llocs on arribaré tard.
M’avergonyeixo. Em pesa. No barregis la feina,
els sentiments, i l’entrepà de truita de patates freda.
(Algú en traurà profit, de separar les coses.)
Ara n’hi ha de més joves que circulen amb èxit
pels camins que has obert, i que sembla que sempre
havien estat així de transitables. I així és com
ha de ser, i has de posar-te el teu petit problema
a la butxaca, que és fet de sorra fina i de borrall,
com la que du tothom a les costures. Queixes
d’infant mimat que veu minvats els luxes que trobava
normals. I, tanmateix, aquest patir fútil és per a mi
únic, terrible, esplendorós com flames de l’infern.
No són divuit, ni vint, ni de bon tros seixanta.
Només sis dies sense tu.


Volar

Les sargantanes es belluguen tan de pressa
que sembla que mai no hagin d’estar tristes.
Diries que la tristesa és una cosa quieta,
contrària a la lluita per la vida,
a les batusses per un pessic de síndria.
I tanmateix podem veure les àligues molt quietes
sostingudes per invisibles fils d’espera atenta
que també és lluita per la vida.
Els que saben volar, potser en lloc de sumir-se en la tristesa,
s’alcen, i per ells és un cel de lucidesa extensa
des d’on es veu l’ahir i l’avenir del món.
Voldria saber si els avions de paper que sempre fas
són perquè vols volar.
Els fills dels llops caminen, i els de les orques neden.
Però els animals que tenen ales han d’aprendre a volar
del drama de llençar-se perdudament al buit.
Pensa que el riure és sota terra, calent i fonedís
com lava.
¿No voldries ser un cranc, un taupa cec, un arbre?
¿Tenir arrels, tenir mans, galeries secretes?
Mira que tenir ales vol dir renunciar als dits: si vols
fer res, haurà de ser amb paraules.
Mira’m: jo encara estic caient i preguntant-me
si en lloc de ser un pardal sóc una sargantana.
Això sí, tot i el brunzit del vent que m’eixorda i m’esmotxa,
els paisatges que veig són, t’ho asseguro,
unes vistes magnífiques.


Trànsit entre dos vols

El pis ja era llogat, però el cartell romania.
I era com una vella que encara es pinta els llavis.
El número de fax jeu al plat amb raviolis i un gelat
que es desfà: l'àpat que m'han pagat per no esperar-me.
Hi ha un pardal breu dins la cafeteria. Penso que morirà.
Que així és el nostre amor, com un ocell perdut i
assedegat que s'abeura al lleixiu de netejar urinaris.
Que l'aeroport és una catedral on els vitralls són
de suc de taronja i es combrega amb glopades
de cafè. Quan he dit "s'il-vous-plaît" han corregit
"madame" després de "mademoiselle". No sabia
on anar. I és un motiu legítim, com un altre. No cal
legitimar els petons marginals en potalades fosques,
ser gran, ser trist, ser pobre. Però sempre hi haurà algú
que et voldrà desfer els nusos. Seu, "com si fos" casa
teva, per un lloguer raonat. Els pares
baixen el camí de l'escola recolzats l'un en l'altre,
amb por de presenciar l'atac dels que m'odien. Has portat
bones notes, però ho podries fer millor. Per berenar,
un got de llet amb un ou remenat. Fins que vaig vomitar,
i ella també plorava. Jo volia, de veritat, teclejar amb
tots els dits. Potser l'error va ser prohibir-me anar a la via.
I ara, que els meus pecats ofenen els meus fills,
he deixat de sentir vergonya que fóssiu els meus pares.
Veig en les passes que ens allunyen l'olor de fusta
d'una branca rugosa, sempre incondicional.
 
   
  Barcelona
(1962)
   
 

 

 
       
 
 Pàgina web de poesia a Sant Cugat
©2001
 nopotsermentida
Free Web Hosting