Poesia a Sant Cugat '03 - Poetes
  Inici  | Programa d'actes |   Poetes  |   Enllaços  |   Contacte  |   Crèdits  
                           
                     


Montserrat Abelló

                              Montserrat Abelló
                              Tarragona, 1918
                               
                               
                              Bibliografia

Premis literaris

Crítica Sera d'Or de poesia, 1999: Dins l'esfera del temps.
Cavall Verd-Josep M. Llompart de poesia, 2003: Al cor de les paraules (Obra poètica
1963-2002)
Premis Literaris de Cadaqués-Quima Jaume de reconeixement a la creació poètica, 2003: Al cor
de les paraules (Obra poètica 1963-2002)
Lletra d'Or, 2003: Al cor de les paraules (Obra poètica 1963-2002)


Llibres publicats

Poesia
Vida diària. Barcelona: Joaquim Horta, 1963
Vida diària. Paraules no dites. Barcelona: La Sal, 1981
El blat del temps. Barcelona: Columna, 1986
Foc a les mans. Barcelona: Columna, 1990
L'arrel de l'aigua. València: Edicions de la Guerra, 1995
Són màscares que m'emprovo.... Barcelona: Cafè Central, 1995
Dins l'esfera del temps. Barcelona: Proa, 1998
Al cor de les paraules (Obra poètica 1963-2002). Barcelona: Proa, 2002
                               
                               
                              Selecció de poemes


Voldria endinsar-me…(El blat del temps, 1986)

Voldria endinsar-me
en el teu esguard clar
i sentir el tacte
de les teves mans
llises, tendres, sense
senyals ni nafres.
Viure amb tu cada un
d’aquells moments en què
se t’aniran fent més fortes
i més dures. I sentir-te
cada cop més a prop meu.


Jo no sóc jo, sóc l’altre... (Dins l'esfera del temps, 1998)

Jo no sóc jo, sóc l’altre.
En mil bocins m’esberlo
per endinsar-me dins teu.

Jo no sóc jo, de mi
ja no en queda res
sinó una espurna

solitària en un cel immens
on ja no té cabuda
la falsedat, ni la mentida.


Tot és un immens buit... (Dins l'esfera del temps, 1998)

Tot és un immens buit,
recordar voldria tants noms
que ja no retinc.

I la nit esdevé cada cop
més fosca, més misteriosa.

Amb l’encens espès de flors
esfullades, de nines esventrades.
De retaules vivents;

de terribles imatges
de pobles vençuts, de cossos
llençats dins fosses comunes.

I voldria tenir el do de poder
aplacar-ne el dolor.

De cridar sense fre,
d’oblidar
tanta impotència.
                               
                               
 
 Pàgina web de poesia a Sant Cugat
©2003
 nopotsermentida