T'endevinava el cos de meva que eres,
com qui coneix exactament les coses
quotidianes, els delers més íntims,
les tresques pròpies. T'endevinava
el cos, la pell, les mans calentes, l'àngel
nocturn, la nit. Eres de codonyat,
potser de mel, de canyamel, de roses.
Remàvem, mar marrit, fins a la festa
de les darreres platges. Repetíem
permanentment els nostres noms. Llavors
érem silvestres, bells, ens estimàvem
dins l'aiguaneix de foc dels teus ulls grisos.
    (Hores d'amor obscenes, marginals,
àdhuc el far del moll s'empegueïa).
 

Sàtir (Bandera blanca, 1994)

Tens la sort dels eunucs: la vida t'ofereix
licors exòtics, que després romanen
als teus dits com impossibilitats.
En un vell la luxúria és grotesca,
un credo vulnerable com els somnis d'un orb.
Perquè no acceptes perdre,
vacil·les entre el seny i la claror d'un sàtir
difícil que has pactat amb el teu doble.
Surts a camí a la mort quan dus flors a les coses,
no quan les deixes dites.
 

Blai Bonet a l'alba (El batec de les pedres, 1996)

Veu renéixer les línies
dels cossos, a l'albada.
L'univers, que té forma
d'humà i que s'estructura
barrocament, s'explica
millor dins els seus ulls
negres. L'espai d'un foli
li fa de tornaveu:
"La vida no és un plàcid
efluvi ni hi ha treva
enlloc pels insubmisos.
Però el vent juga net
i galopa amb els vostres
destins. No tengueu por."