| |
|
|
| |
|
|
|
| |
Marc Romera |
| |
Barcelona,
1966 |
 |
|
| |
Bibliografia
Premis
literaris
-Premis Literaris Baix Camp - Gabriel
Ferrater de poesia, 1986: Al balcó
hi penja un bosc de
colobres mesquines
-Amadeu Oller de poesia, 1988: Genolls
de fum
-Martí Dot, 1989: Disfresses
-Vila de Vallirana-Josep M. López Picó
de poesia, 1993: La mandra
-Premi de poesia Sant Cugat a la memòria
de Gabriel Ferrater, 2002: La pau del
cranc
Llibres publicats
Poesia
-Genolls de fum. Barcelona: El
Mall, 1988
-Disfresses. Barcelona: Columna,
1990
-La mandra. Barcelona: Columna,
1994
-La Mel. Barcelona: Cafè
Central-Eumo Editorial, 2002 |
| |
Selecció de
poemes
Den Bleiben ist nirgends
(La Mandra, 1994)
He obert llibres que parlen de demà.
Ja no em sorprèn la veu que has
desgastat
amb un excés de queixes. Les mateixes
desmenjades paraules per dinar,
la mateixa desídia per cansar
les ofrenes que ens han estat mudant.
Busco sota la sang de tanta mandra,
llegeixo entre les queixes. Les mateixes
desmenjades carícies per dormir,
la mateixa por a l’ànsia,
l’herba lenta
del record d’una pell molt més
calenta.
No hi ha res perdurable. No hi ha res.
2. Kyrie (La Mel, 2002)
Kyrie eleison.
Christe eleison.
Kyrie eleison.
Hi ha la pietat dels morts que han mort
amagant-se la vida al calaix de la por,
i la nit, i la dona encinta i el fracàs
de quin no la va haver, i els colors
aigualits,
i el menjar sense sal venjant sol els
sensats
que abjurant de l’esplet afalaguen
l’escàs.
Hi ha una enveja suau cap als que juguen
vius
i ensumen l’oli obscur
d’aigua-rovell de tarda
i es toquen i es fan mal –i els
regalims de sang
els xuclen excitats, ulls balbs, o calbs
o blancs.
L’encís de pell caiguda al joc del
dolç coltell
fa sants vampirs cansats de sucar-se al
carrer.
Hi ha la pietat per les cuixes tancades
de desitjos tancats rera portes tancades,
la humitat a les mans i l’escletxa
entre els llavis,
i alguns penediments, i alguns
remordiments,
del tot mancats de seny, que escanyen els
geranis
i emporpren els balcons amb pètals
interfectes.
Hi ha l’enveja breu cap al que és
més terrible,
presagiat pel que és bell, que
se’ns fa suculent
perquè es pot esfondrar. I les mans que
han perdut
la tristor de llepar cicatrius i senyals
vora els angles vedats de les dones
d’edat
–mans que en saben el gust i els
deliris que fan.
Hi ha carronya que viu. Hi ha els
indiferents.
11. Sequentia (ix) (La
Mel, 2002)
Qui Mariam absolvisti
Et latronem exaudisti,
Mihi quoque spem dedisti.
Preces meae non sunt dignae,
Sed tu bonus fac benigne,
Ne prenni cremer igne.
La figa l'obren dits per fendre-la en
segments
de polpa descarada, humida i condemnada
a l'ofec d'una boca acarada al petó.
La figa és dolça i breu i es menja amb
gest prosaic
com qui xucla aiguamel de la balma d'un
calze
i per lladre es condemna o per puta es
proscriu.
La figa és pecat, i el pecat esperança,
palpís granat de sucre amb tot l'enigma
obert
de la fembra que enjoia amb cilicis el
tàlem.
La figa encén l'indult del lladre i la
bagassa
i ens aroma el cistell de la fruita beata
exhibint-se amb detall com un úter que
esclata.
|
|
|
|
|
|
|
Sant Cugat" align="top"
border="1" width="191" height="112">
