Ha sonat el telèfon i despertes
cap a una cita a cegues sense amor,
i sense amor et trobes al carrer
amb el destí d’uns ulls desconeguts.
Entre la llum més freda dels fanals
se sentiren els passos d’una dona,
que també sense amor tragué les claus,
mentre et parlava i et parlava d’ella.
I sense amor deixares que el seu riure
d’alcohol buscat ho fera tot tan fàcil,
desproveït de culpa, tan lleuger
com la seda dels mocadors de coll,
que a l’endemà llevaria del llit
i sense amor posaria a la perxa.
 

Hi ha la nit, i ara, només uns passos… (El temps en ordre, 2002)

Hi ha la nit, i ara, només uns passos
i aquests signes dispersos de la llum
que dibuixa perfils en les façanes.
Hi ha el carrer, cansat com ara els passos
-últim oblit que recorren les ombres-
i un balcó obert donant-li temps al dia.
 

A l’altra part, aquella part callada… (El temps en ordre, 2002)

A l’altra part, aquella part callada
de tu mateix, a la vora en què ignores,
estimes, agraeixes…, en aquella
que et guarda, temorosa, els temors,
desvalguda, la pena, compartits
els records, les passions, la confiança…,
els dictes tu el final a les preguntes
des dels motius que la terra exigeix,
terra que acull el sentiment de vida
-de quin alè han nascut les seues hores?-
terra vençuda dins els propis límits,
memòria del cos que en ella acaba.