poesia a Sant Cugat 2002
poesia a Sant Cugat   Inici  | Programa d'actes |   Poetes  |   Enllaços  |   Contacte  |   Crèdits  
 
poesia a Sant Cugat

 

  Poetes
  ·
 

 

   
 
 
       
  Carles Miralles
  Barcelona, 1944
 
Bibliografia


Premis literaris
-Joan Salvat-Papasseit, 1967:
-IEC-Josep Carner, 1980: Lectura de les "Elegies de Bierville" de Carles Riba
-Nacional de Literatura Catalana de poesia, 1992: La mà de l'arquer
-Crítica Serra d'Or d'assaig, 1994: Sobre Foix
 
Llibres publicats

Narrativa breu 
-Escrit a la finestra. Barcelona: Columna, 1998

Poesia 
-La terra humida. Barcelona: l'autor, 1965
-Camí dels arbres i de tu. Per fi la tortuga. Barcelona: Proa, 1981
-La mà de l'arquer. Barcelona: Columna, 1990
-La ciutat dels plàtans. Barcelona: Quaderns Crema, 1995
-D'aspra dolcesa (Poesia 1963-2001). Barcelona: Proa, 2002

Prosa no de ficció 
-Eulàlia : estudis i notes de literatura catalana. Barcelona: El Mall, 1986

Prosa no de ficció (crítica i estudis) 
-Lectura de les "Elegies de Bierville" de Carles Riba. Barcelona: Curial - Universitat de Barcelona, 1978
-Sobre Foix. Barcelona: Quaderns Crema, 1993

 
Selecció de poemes


L'aurora es lleva amb els teus ulls i el sol... (La mà de l'arquer, 1990)

L'aurora es lleva amb els teus ulls i el sol
és al món, ell que és déu, com al cos l'ànima.
Sorprès pel capvespre havies dormit
al cim; i allí, extremament fatigat,
t'havia semblat que ella s'envolava
per on ara occia estrelles la llum
matinal, pàl·lida encara, incerta.
Càntir sense aigua, la son hi ressona:
buidor pregona, negra; no és l'engany
del pou sinó la fonda nit que arrela
en l'ocell com en l'arbre: buidats d'ells,
colors límpids, dits de l'aurora oferts
a la pau potser enganyosa d'allò
que els omplia, somnis ara tenaços,
tan vers i purs com l'aigua de la font.
Torna a tu buit, tornes a tu; i l'aigua
també raja a la nit per a ningú.
 

Laberint de la ment (La ciutat dels plàtans, 1995)

A les cases de la ciutat hi ha cambres
i corredors i sales on els homes
viuen i moren, fan l'amor i coven
l'odi, es troben i se'n van, s'enganyen
i s'ajuden, en tot d'espais barrats
a la major part d'ells o oberts a alguns
però no a d'altres, amplis o petits,
plens de mobles de dissenys molt diversos,
d'objectes dissemblants d'utilitat
o bé de gust. A un d'aquests espais
no s'hi accedeix des de qualsevol altre,
i l'amo o llogater d'un d'ells hi tanca,
dins, el que té per seu i el que anomena
privat. No es comuniquen entre ells,
aquests espais, que són de moltes menes,
ni els d'una sola casa. Car les cases
formen illes que rodeja l'asfalt
i es comuniquen per la voravia.
De la comunicació directa,
els uns amb els altres, d'aquests espais,
en sortiria un camí no infinit
però sí molt intricat i vastíssim
i àdhuc laberíntic: tant que fóra
possible a un promotor de proposar-ne
recorreguts de la mà d'una noia
dolça i prudent, que al viatger astut
no permetés d'extraviar-se abans
d'haver atès el centre. Mentrestant,
viatja-hi amb la ment, que la ciutat
sàpiga, ciutadà, que tu ja ho saps
que es podrien treure, els límits, com
la roba que ara et treus pel cap i mires
el carrer, vidre enllà, per la finestra;
tal volta com el mal i el sofriment
i l'ànsia i el dolor per la paraula.
 

Un vell plàtan, des del carrer (La ciutat dels plàtans, 1995)

Un instant de tendresa, inesperat
i súbit com un xàfec, que t'agafa
al bell mig del carrer i fa parar
l'home enfeinat que ets ara, i t'adones
-et puja de l'estómac, no tens aire-
que el teu pou no té fons fins a la mort
i no era això el que tu volies, no,
i et retrobes infant i et vénen ganes
d'algú que et permeti refugiar-t'hi
suaument i càlida, sense amor.
I retrobes els teus ulls a les fulles
del plàtan. I reprens a caminar.

 
 
 


 
 Pàgina web de poesia a Sant Cugat
©2002
 nopotsermentida