La imatge de la història (Els grills que no he matat, 1998)

Abans que als llibres d'història entri aquest
segle (tan diferent de tots els altres
perquè s'ha esgarrifat maternalment
en esclatar el meu primer plor sagnant)
deixa'm, un dia escabellat d'estiu,
que et vegi la figura negra i blanca
-brusa i pantalons-, dreta, com retalla
mar des de Sa Palomera. Embasta
onades i gavines amb el fil
de l'horitzó i no et giris (creu el càstig
òrfic de sal), dóna temps al betum
judaïc del meu peltre, a la bestreta.
    Que els fills del vint-i-u, els teus i els meus,
no trobaran la nostra història (quan
ratllin aquelles taules massa nostres)
dins el llibrot que portarà la història
cruel d'un Mur, ni aquesta teva imatge:
El gravat que il·lumini un dels capítols
d'aquesta meva picaresca: El teu.
    Per això deixa'm guardar-lo i gaudir-ne
abans (ja t'ho he pregat) que amb ell te'm perdis
i amb ell els pergamins meus: Consumits
pel foc d'un Cèsar tornat a Alexandria.
 

Nusos (Els grills que no he matat, 1998)

Com els vells pescadors clivellats pel salobre
gosen emprar el coltell quan l'ham confon la mà
amb un sard i no arrien veles amb llevantades
i tiben fort un nus secret après dels grans.
    Així tu i jo també el sabem, l'hem assajat
dins d'aigua ensabonada (on han naufragat penes),
en seients abatuts, sobre ombrosos parterres,
furtivament, i hem de sargir els llençols tacats.
    Però amaguem la tècnica, la col·lecció de nusos
que guardem dins el sac lligat amb l'embolic
nostre: Plans, ordinaris, fins nusos de pardal,
perses... Sabràs que en ressegueixo el traç d'algun
    quan un soroll teu trenqui una mirada
    vidriosa, uns ulls que em miren cap endins.
 

Retirada de diumenge (Els grills que no he matat, 1998)

He llegit un relat -tot fent camí
cap a la cita- bèl·lic, d'un soldat
forçat a abandonar la posició
en el front que ocupava per tornar
a casa i retrobar-se allò que es creu
que un home estima: Esposa i fills, germans
i pares. Diferent dels seus companys
va rebre l'ordre: Estimava la guerra.
    Parada d'autobús, els genolls sota
les bosses, els carrers com els estómacs
que no han pres res des del dinar i esperen
trobar el primer aliment calent del dia,
i la terra que, ja, ha rebutjat
del tot el sol, que amb uns mots clars i càlids
ha intentat seduir-la per romandre amb
ella i ara és una crosta de sang
fresca: Negres que ocupen tons de roig.
Amb els sotracs d'asfalt malmès, enmig
dels viatgers, cap a casa, faré
veure que, ja, no em sagna la ferida.