Anar-me'n en la nit i no tornar
més que amb el silenci i la por
de retrobar-me. Així són els dies,
temença de l'inconegut
i abelliment de moments indelebles.
Ambdós paisatgers m'habiten ara i adés,
tantost jo em jugo l'immanent.
 

Desgavell (Les hores roges, 2000)

No sé si gosaré algun dia
cremar els guanys febrils
i abastar-ho tot amb la mirada.

Després d'uns anys d'haver viscut
la penombra m'inunda.
Refugiat en un rar coratge
mai no sé si és un vell
qui em somriu, o bé sóc jo
que fixo el meu paisatge.
Fill d'un confident desig,
a ell li dec el fruit
d'haver-me irat davant el temps.

Llevat el glop de matinada,
de nit res lluu al meu areny.
Sota una pluja sense recança
m'atrau el Temps en grau major.
Nòmada, sense èxit ni delit,
apago el llum i com el vent
                                        surto furiós
grapejant la vida sense remei.
 

Nocturn (Les hores roges, 2000)

Sóc un rar silenci ple d'oratge
que creu encara en els pronoms:
jo, tu, ell.
              Amic, amiga,
al meu interior la pluja assaona
el difícil trànsit de tot rastre.
Espero ja només el vell mite
iniciàtic del dolor.
M'he posat, com tu volies,
prop del bosc on el nocturn
és vida franquejable.

De qui és aquesta veu?
Mut, sense gosar inventar res,
em faig cap a la vall.
De tu m'embriago, oh nit!,
per por de no recuperar-me.